Joan Comorera i Solé

el personatge: biografia

Joan Comorera i Solé
(Cervera, 5 de setembre de 1894 - Penal de Burgos, 7 de maig de 1958)

  • Els inicis

    Joan Comorera fou sempre un republicà que va lluitar per assolir la realització de la revolució democràtica a Espanya i per l'alliberament nacional a Catalunya. Aquesta és la constant que ressegueix la seva evolució política i ideològica. Va néixer regeneracionista i va morir comunista, però sempre va ser un reformador. Fou un polític activista i pragmàtic. Poc atret per la teoria, confiava en el sentit comú que el portà a pensar que només el socialisme podia empènyer la revolta democràtica davant la burgesia conservadora.

    Nasqué a Cervera el 5 de setembre de 1894, fill d'una família menestral amb un pare republicà que morí quan Joan tenia nou anys. Cervera, que al tombant de segle tenia 4.637 habitants, era una petita ciutat bàsicament agrària on el clergat jugava un paper fonamental en tots els àmbits de la vida social. L'anticlericalisme fou la primera rebel·lia de Joan Comorera, que deixà escrit: «De molt jove em vaig apassionar per les lluites polítiques. Vaig ser republicà i anticlerical en un poble adormit i saturat de capellans». La mort del seu germà gran, Josep, a les barricades de Sabadell durant la Setmana Tràgica de 1909, l'influí fortament i accelerà la seva vocació política.

    Va estudiar magisteri a Lleida, la seva primera vocació que intentà posar a la pràctica tot volent fundar, poc després d'acabar els estudis, una escola laica i democràtica a Cervera, iniciativa que no reeixí a causa del monopoli ostentat pel clergat. Sí que aconseguí fundar i dirigir la publicació La Escuela, el 1913, en la qual va començar a expressar les seves inquietuds republicanes i anticlericals. Joan Comorera s'inicià en la política militant en el republicanisme reformista a la seva Cervera natal.

    Amb 17 anys, se n'anà a Madrid, des d'on enviava els seus articles com a corresponsal del diari La Publicidad, amb el qual es va iniciar en el periodisme polític, professió que ja no deixà fins que l'activitat política l'obligà a fer-ho.

    L'estiu de 1914 s'establí a Barcelona on s'incorporà als cercles republicans catalanistes. De la mà de Francesc Layret i Marcel·lí Domingo participà en la formació del Bloc Republicà Autonomista, el maig de 1915, tot desmarcant-se de les posicions reformistes, igual que Lluís Companys. La desconfiança total amb les possibilitats de reformar el sistema polític des de dins i la consegüent alternativa rupturista basada en el moviment obrer expliquen una evolució política que té el primer punt d'arribada en la fundació del Partit Republicà Català, el 1917, i en la participació activa en la vaga general revolucionària del mateix any. Actiu redactor del diari barceloní La Lucha, marxà cap a Tortosa, a fer-se càrrec de la direcció d'El Pueblo.

    El 18 de novembre de 1916 es va casar a Barcelona amb Rosa Santacana i Vidal, la dona que el va acompanyar per tot arreu durant tota la seva vida fins a la detenció, l'empresonament i la mort.

    El 13 de novembre de 1917 va ser detingut i processat per un article que havia publicat i que va ser considerat injuriós per la Guàrdia Civil. Va ser posat en llibertat provisional el 6 de gener de l'any següent i el 28 del mateix mes se'n va anar cap a l'exili, a París. Al final de 1918 s'acollí a la llei d'amnistia que es decretà pels fets de l'agost de l'any anterior i tornà a Barcelona. L'any 1917 li quedaria gravat a la memòria com el de la revolució frustrada, el del daltabaix d'un dirigent que ell mateix havia enlairat, Marcel·lí Domingo, el de la incapacitat i la impotència del republicanisme.

    Una vegada va haver tornat a Catalunya, Comorera s'afilià a la Federació Catalana del PSOE, la qual en el seu IV Congrés, el del 1916, per primera vegada, havia acceptat en el seu programa el reconeixement del dret de Catalunya a autogovernar-se. Fou una afiliació més fruit del fracàs viscut i de la desconfiança envers la insuficiència del republicanisme que no pas d'una evolució ideològica aprofundida. Aquest viratge del PSOE en relació amb la qüestió nacional, portà a pensar a algunes de les figures més destacades del catalanisme d'esquerres que aquest partit podia ser on convergissin el moviment obrer i els sectors catalanistes. Serra i Moret, Pla i Armengol, i Andreu Nin, van ser alguns dels que van prendre aquesta opció, mentre Layret i Alomar, en canvi, van seguir treballant per constituir, a partir d'un procés propi, una organització socialista a Catalunya.

    Després que les Corts deneguessin l'estatut sol·licitat pel moviment autonomista dels últims anys, es va produir una certa recessió en la lluita, malgrat la intensa activitat agitadora dels grups d'esquerres. Comorera, a causa de la seva participació en aquesta agitació, i per tal d'evitar ser detingut de nou, va tornar a sortir del país. Aquesta vegada embarcà amb la seva esposa cap a l'Argentina a bord del vaixell Catalina, que salpà del port de Barcelona el 2 de juliol de 1919. Molt poc després de la seva sortida, el PSOE tornà a fer seves les posicions antiautonomistes de Prieto. Per aquesta raó els socialistes catalans que en formaven part se'n van separar i es van adreçar als dirigents més destacats del republicanisme català. Layret, Seguí, Companys, Serra i Moret, Alomar, Comaposada, Marcel·lí Domingo i altres es van reunir a fi de tornar a intentar la síntesi entre socialisme i catalanisme. Només quedaven fora d'aquest intent els sectors del nacionalisme més radical que, fent pinya al voltant de Macià, havien constituït la Federació Democràtica Nacionalista.

    Fou a l'Argentina on Comorera s'integrà ideològicament al socialisme. Arribat a Buenos Aires, ingressà al Partido Socialista de Argentina, i s'incorporà a la seva Comissió de Premsa. Per aquesta raó col·laborà regularment a La Vanguardia, l'òrgan oficial d'aquest partit, del qual arribaria a ser redactor en cap. A l'Argentina, Comorera va posar les bases de la seva formació política i sobretot va adquirir una gran experiència com a organitzador. També va mantenir una relació regular amb els cercles catalanistes de l'exili. Dirigí el setmanari Nación Catalana i participà en l'organització del viatge i l'estada de Macià i Ventura i Gassol a l'Amèrica del Sud, el 1928.

    Mentrestant, a Catalunya, després dels assassinats de Layret i Seguí, i enmig del creixent clima de tensions creat per la pràctica del pistolerisme, havia fracassat l'intent d'unificació dels republicans catalanistes amb el socialistes. Bona part d'aquests darrers havien constituït, el juliol de 1923, la Unió Socialista de Catalunya (USC). Manuel Serra i Moret viatjà cap a Buenos Aires el 1925, i allí connectà amb Joan Comorera, a qui va posar al corrent de la situació del socialisme català i de la creació de la USC. Des de llavors, Comorera envià col·laboracions a Justícia Social.

    El novembre de 1930, després del cop d'Estat del general Uriburu, Comorera fou expulsat de l'Argentina. Va viure uns mesos a Montevideo, on va ser nomenat secretari del Centre Socialista del Valle Iberducea i, al començament de l'estiu de 1931, tornà a una Catalunya en plena eufòria republicana.

  • La República i el retorn a Catalunya

    De la mà de Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans, Joan Comorera s'incorporà a la USC amb la responsabilitat de reorganitzar l'organització i fer-se càrrec de la direcció del portaveu del partit, Justícia Social, així passà a formar part dels òrgans de direcció del partit. En només dos anys es convertí en l'home fort de la USC en incorporar-se al Comitè Executiu com a secretari d'Organització i Propaganda. L'abril de 1932 va ser elegit secretari general en el Primer Congrés Nacional i el juliol de 1933 va ser elegit president en el Congrés Extraordinari d'Unificació amb la Federació Catalana del PSOE, fusió que no reeixí per l'oposició de la Comissió Executiva del PSOE, esperonada per la Federació de Barcelona, que encapçalava Rafael Vidiella.

    En aquests anys, i durant tota la dècada dels trenta, s'inicià a Catalunya cada vegada amb més força un procés d'afirmació del marxisme com a corrent ideològic renovador. Aquest procés, que es veié reforçat al llarg de la guerra, es produïa principalment sobre la base d'una reflexió teòrica sobre la qüestió nacional i d'una elaboració política que vinculava el moviment obrer amb una política nacional. D'entre els teòrics més destacats d'aquest corrent, cal esmentar Manuel Serra i Moret, Joaquim Maurín, Andreu Nin i Joan Comorera. La introducció del marxisme en la política catalana, però, no es feia paral·lelament a la consolidació d'una organització sòlida que aglutinés els distints sectors populars que li havien de donar suport social. Dit en altres paraules, l'anarcosindicalisme continuava sent hegemònic entre la classe obrera catalana. La particular característica apolítica del moviment obrer català va permetre que Esquerra Republicana de Catalunya (1931) governés amb un ampli suport d'aquest sector, sense que en el terreny polític i organitzatiu s'hagués produït la fusió dels corrents catalanistes i socialistes.

    Després de la mort de Campalans el setembre de 1933, Joan Comorera assolí la direcció política real de la USC. La seva activitat parlamentària, al capdavant de la minoria socialista al Parlament de Catalunya, en el transcurs de 1933, i el seu nomenament com a conseller d'Agricultura i Economia en el primer govern Companys, el gener de 1934, el confirmaren com el principal dirigent de la USC, fins i tot per davant de Serra i Moret, que anà perdent influència.

    Des de la seva tornada a Barcelona, Comorera tenia l'ambició de dotar la classe obrera catalana d'un projecte polític i orgànic propi, independent de la influència petitburgesa d'Esquerra, i capaç de fer front a dos problemes fonamentals: el lerrouxisme i el faisme. L'obsessió per desvincular la CNT de la influència anarquista i la sorda confrontació amb Joaquim Maurín sobre el caràcter de la República i del període revolucionari que s'estava vivint, van caracteritzar els seus primers escrits a la secció «La Setmana Política» de Justícia Social, al costat dels atacs que dedicava a les forces desestabilitzadores de la República. La defensa d'un front d'esquerres que anés des d'Acció Catalana fins als comunistes i la formació d'un partit socialista fort articulat amb el PSOE van ser els trets més essencials d'una concepció que considerava com a objectiu prioritari la consolidació de la República davant dels que la debilitaven, ja fos des de l'aventurisme d'esquerra o bé des del colpisme reaccionari.

    El desenllaç del 6 d'octubre, que patí en primera persona per la detenció, processament i posterior condemna a trenta anys de reclusió major del Govern de la Generalitat, accentuà la seva convicció de forjar un front d'unitat republicana ampli en defensa dels principis del 14 d'abril, alhora que propugnà la necessitat històrica d'acabar amb la divisió del moviment obrer a Catalunya. La proclamació per Companys de l'Estat Català dins de la República Federal espanyola i la solidaritat amb la insurrecció obrera d'Astúries eren com una premonició de la ruptura que s'acostava i del paper essencial que tenien Catalunya i el moviment obrer en la defensa de l'ordre republicà. A diferència de Maurín (i del POUM), que considerava superada l'etapa republicana petitburgesa, Comorera matisava que efectivament era la classe obrera qui prenia el timó en el redreçament de la República, davant dels partits de la petita burgesia, però sense saltar-se etapes. Calia que el proletariat mantingués la bandera de la democràcia com l'objectiu en primer pla enfront del feixisme, i com la millor manera de crear les condicions històriques més favorables per a la posterior consecució del socialisme.

    El mes de gener de 1935, els consellers que restaven detinguts des d'octubre de l'any anterior a bord del vaixell Uruguay van ser traslladats a Madrid, on foren jutjats i condemnats a cadena perpètua. A la presó Model de Madrid, Comorera coincidí, per primera vegada, amb Santiago Carrillo, que en les seves memòries refereix la poca simpatia que li causà el personatge:

    [...] pese a dirigir un partido que se llamaba socialista no tenía entonces ninguna relación con el PSOE y el tiempo que permaneció en la cárcel de Madrid no sirvió para superar su aislamiento. En aquel momento nos pareció poco simpático, en lo personal y nada interesado por relacionarse con la izquierda socialista, al punto que su participación en la creación del PSU de Catalunya y su liderazgo en éste nos pilló por sorpresa a los que le habíamos conocido tras octubre. A partir de la experiència de esos contactos creo que se desarrolló en mí una comprensión y una simpatia hacia los catalanes "y por extensión hacia los vascos" que dura hasta hoy y por otro lado una reserva personal hacia Comorera que nunca llegué a superar totalmente. ?

    Lamentablement, no sabem quina opinió li va merèixer a Comorera el jove socialista, això en el cas que s'hi fixés. Traslladat després al penal d'El Puerto de Santa Maria, a Cadis, juntament amb Companys i Lluhí i Vallescà, Joan Comorera entrà en contacte amb els militants comunistes que també hi eren empresonats. La influència que aquests exerciren sobre Comorera fou important, com també fou decisiva la resolució de la Internacional Comunista (IC) en el seu VII Congrés, l'agost de 1935. La nova estratègia comunista de front popular i partit únic de la classe obrera coincidia en allò que era fonamental amb les posicions que defensava la USC de Comorera.

    El VII Congrés de la IC va tenir una gran importància en la caracterització de la unificació marxista a Catalunya, que es va traduir en el naixement de dos partits revolucionaris. El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), fruit de la unió entre el Bloc Obrer i Camperol de Maurín i l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin, que es constituí el 29 de setembre de 1935 amb la voluntat de ser una alternativa esquerrana d'àmbit estatal enfront del PSOE i del PCE, i el PSUC.

  • La Guerra Civil i la fundació del PSUC

    A les eleccions del 16 de febrer de 1936, Joan Comorera fou elegit diputat en la candidatura del Front d'Esquerres. Una vegada alliberat de la presó, va tornar a ocupar la Conselleria d'Economia i Agricultura al govern de la Generalitat, però el mes de maig va dimitir per tal de dedicar-se amb més intensitat al procés d'unificació de socialistes i comunistes. Aleshores es constituí un comitè d'enllaç format per Joan Comorera, Pau Cirera i Miquel Serra Pàmies per la Unió Socialista de Catalunya; Pere Aznar, Artur Cussó i Agustí Cid pel Partit Català Proletari; Rafael Vidiella, Víctor Colomer i Desideri Trilles per la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol, i Miquel Valdés i Pere Ardiaca pel Partit Comunista de Catalunya. El 23 de juny, els representants dels quatre partits signaren el document fundacional que féu públic els punts sobre els quals s'havia de basar el Partit Únic del Proletariat de Catalunya. El Comitè d'Enllaç preveia celebrar un congrés de constitució del nou partit cap a l'agost de 1936, però l'esclat de la guerra el 19 de juliol a Barcelona en precipità el procés. De manera que el 24 de juliol de 1936 s'acordà, en un bar de la plaça del Pi, la constitució formal del partit, que prengué per nom Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a proposta, segons sembla ? , de Rafael Vidiella. El primer comitè executiu el formaren: Joan Comorera (secretari general), Pau Cirera i Miquel Serra Pàmies de la USC; Miquel Valdés, Felip García, Matas, i Pere Ardiaca del PCC; Rafael Vidiella, Joaquim Almendros i Víctor Colomer de la FC del PSOE, i Artur Cussó i Lluís Álvarez del PCP. La seu del partit, provisionalment, s'instal·là al carrer Nou de Sant Francesc.

    El naixement del PSUC és una expressió històrica dels postulats aprovats per la Internacional Comunista de superar la divisió entre socialistes i comunistes, tot i que a Catalunya això no significava la unitat del moviment obrer per la palesa preponderància que tenia la CNT. El PSUC era, pel seu origen, formació i composició un partit genuïnament i profundament català. Un partit nacional d'àmbit no estatal, fruit de la unificació entre comunistes, socialistes, nacionalistes proletaris, socialdemòcrates i, fins i tot, alguns comunistes no leninistes, procedents del ja dissolt Bloc Obrer Camperol. La tremenda realitat de la guerra va fer del PSUC una organització estable que es va erigir en la força que prenia el relleu d'ERC en la defensa de les institucions republicanes enfront del feixisme i davant l'aventurisme revolucionari de la CNT-FAI. El PSUC va assumir el paper d'una gran organització antifeixista que mobilitzava obrers, pagesos, professionals liberals, classes mitjanes i petits empresaris en la defensa comuna de la República i de Catalunya.

    Però aquesta mateixa ambigüitat i originalitat fundacional es constituí, des del primer moment, en una font de problemes pel llavors jove partit. El PSUC era fill del resultat de la unificació de quatre partits de filiacions ideològiques distintes, però amb una entesa bàsica entre la USC i el PCC (que implicava el PCE i la Tercera Internacional). El PSOE va restar-ne al marge fins que la majoria de la Federació Catalana va decidir sumar-se a la fundació del nou partit, decisió que no va comptar amb el suport de la direcció federal. El procés que va conduir a la unificació va tenir el suport explícit del PCE, però la decisió final de tancar el procés i donar per fet el naixement del PSUC va ser totalment independent, sense consultes ni autoritzacions prèvies.

    Aquesta independència explicaria les reserves sobre el nou partit per part de la direcció del PCE i del delegat de la Internacional Comunista, l'italoargentí Vittorio Codovila, que en un comunicat enviat a Moscou el 30 de juliol qualificava de «grave error» la constitució del PSUC, ja que «contrariamente a las instrucciones dadas, compañeros dirigentes de nuestro partido en Cataluña han creado, junto con Unión Socialista, el Partido Catalán Proletario i la Federación Socialista, un Partido Socialista Unificado de Cataluña adherido a la Internacional Comunista». Codovila afegia que, com que ja estava fet, no hi havia més remei que assumir-ho, però que s'hauria de vigilar el nou partit i «aumentar el trabajo de esclarecimiento ideológico», ja que dins el jove PSUC «hay elementos con una mentalidad troskistizante, protegidos por socialistas y nacionalistas, que intentan emanciparse de la ayuda política del Partido Comunista de España»?

    Una desconfiança que continuà mantenint Palmiro Togliatti, autor d'un informe amb data del 28 de gener de 1938 en el qual expressà les seves crítiques vers el PSUC:

    En general, els companys del PSUC estan molt satisfets d'ells mateixos, i massa satisfets de coses que, en canvi, haurien d'esforçar-se a corregir. Fins el nostre amic Pedro [Ernö Gerö, comunista hongarès enviat per la Tercera Internacional a treballar amb el PSUC] sembla caure en aquest error. És difícil formular-los una pregunta o fer-los una proposta sense que responguin que el Govern català o ells mateixos han fet ja allò que se'ls proposa. ?

    Des de la direcció del PSUC i des de la seva acció de govern com a conseller de la Generalitat, Joan Comorera va propugnar una política d'unitat antifeixista a l'entorn de l'objectiu indefugible, sense l'assoliment del qual tots els altres eren impossibles: guanyar la guerra per damunt de tot i abans que res. Tots els esforços, tots els recursos s'havien de posar al servei de la guerra. I tots aquells que hi posessin traves o obstaculitzessin l'acció centralitzadora de l'economia, de la defensa, de l'ordre públic, dels proveïments, etc., d'un govern de plens poders de la Generalitat havien de ser considerats enemics de la República. Per Comorera, la disjuntiva entre guerra o revolució no tenia sentit ja que aquesta no triomfaria si no es guanyava la primera. Per altra banda, des del Decret de col·lectivitzacions d'octubre de 1936 i altres normes que regulaven la Nova Economia ja s'havia formalitzat jurídicament el que la realitat dels fets revolucionaris, que van fer fracassar la insurrecció a Catalunya, havien imposat. En relació amb la política militar, des del primer moment el PSUC va defensar la idea de constituir un exèrcit popular regular de Catalunya, projecte per al qual creà l'Escola Popular de Guerra i l'Escola de Comissaris, així com també organitzà la Divisió Carles Marx que, comandada per Josep del Barrio, es convertí en l'embrió de l'Exèrcit Popular.

    Igualment va ser una constant la proposta de crear una indústria de guerra pròpia. La seva posició de principis davant del problema de l'autonomia especial, assolida arran de la victòria popular sobre l'exèrcit revoltat el 19 de juliol, es resumeix amb aquesta afirmació: «Catalunya no pot ser lliure si a Espanya venç el feixisme. Espanya no pot ser lliure sense l'ajut de Catalunya» ? . Comorera estava d'acord amb Tarradellas que calia reunir en un govern d'àmplia unitat totes les forces antifeixistes, però hi posava un afegit prou diferenciador: la unitat s'havia de fer amb aquelles forces que condicionessin els seus idearis específics a l'objectiu comú de guanyar la guerra i derrotar el feixisme nacional i internacional.

    Joan Comorera tornà al Govern de la Generalitat el setembre de 1936, després d'haver format part d'un efímer consell, de dos dies, encapçalat per Joan Casanovas, a l'inici d'agost. Fins al 26 de setembre, en què es formà el Govern d'àmplia unitat antifeixista amb Josep Tarradellas com a conseller primer, la CNT i la FAI es resistiren a perdre l'hegemonia que tenien des del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que era el poder realment existent des de juliol, per sobre d'un govern de la Generalitat desbordat pels esdeveniments, i que no es corresponia per la seva composició ?només l'integraven republicans? a la correlació real de forces. En el nou Govern, hi participaven ERC, la CNT, el PSUC, el POUM, Acció Catalana i la Unió de Rabassaires. Comorera n'era el conseller de Serveis Públics.

    El PSUC i la UGT van anar prenent força a mesura que passava el temps en detriment de la CNT-FAI. Durant la guerra, l'ascens del PSUC en la vida política catalana fou molt important, fet que es produí principalment perquè les propostes que el partit realitzava davant dels problemes que plantejava la complexa situació de la guerra s'adequaven, en general, a les necessitats que aquesta plantejava i responien, en bona mesura, a les aspiracions de les classes populars catalanes. En la crisi del Consell de la Generalitat de desembre de 1936, la CNT-FAI, aparentment, havia resultat triomfadora, però en realitat no va ser així. Tal com es demostraria més endavant, Comorera i el PSUC havien estat els veritables guanyadors d'una crisi que va acabar amb l'exclusió del POUM del Govern. Comorera, com a nou conseller de Proveïments, va protagonitzar els enfrontaments més durs amb la CNT-FAI. Les seves aspres crítiques contra la imprevisió i el descontrol del seu antecessor llibertari a la Conselleria i contra una política de defensa que no acabava amb la desorganització del front d'Aragó, i sobretot la seva crítica despietada contra els «incontrolats» de la rereguarda, el feien un polític que tenia tants admiradors com detractors i, en el clima que es vivia, el situaven al punt de mira de possibles atemptats, tal com es va demostrar en dues ocasions.

    El 3 de maig de 1937 s'inicià a Barcelona un greu enfrontament entre la Generalitat i el PSUC per una banda, i entre la CNT-FAI i el POUM per l'altra. Al llarg d'una setmana de lluites, hi va haver prop de dos-cents vuitanta morts. Els fets de Maig, relacionats directament amb el caràcter de la revolució que s'havia produït, són el resultat final d'un procés iniciat el mateix 19 de juliol com a resposta a l'aixecament feixista i que es manifestà per un enfrontament cada vegada més aguditzat entre el PSUC i la CNT-FAI, malgrat que el POUM esdevingués la víctima propiciatòria. La crisi del Consell de la Generalitat provocada per la CNT, el març de 1937, va obrir una etapa d'interinitat governamental que no es pot deixar de relacionar amb una confrontació que acabà decidint-se a trets. El 4 d'abril es va formar un primer govern provisional en el qual Comorera encapçalà els departaments de Justícia i Obres Públiques, i el dia 16 quedà constituït un gabinet que aspirava a ser definitiu, amb Comorera com a conseller de Justícia. La crisi de maig acabà ràpidament amb aquest govern, que fou reemplaçat per un altre consell interí format per quatre membres en representació de les dues centrals sindicals UGT i CNT i de la Unió de Rabassaires i Esquerra Republicana. La crisi governamental no es va cloure fins al 28 de juny, moment en què es va formar el darrer Consell de la Generalitat de la guerra, en el qual Comorera assumí el Departament d'Economia.

    El resultat dels fets de Maig fou la liquidació de la quasi independència de Catalunya, que va perdre els importants nivells d'autogovern assumits el 19 de juliol, ara arrabassats pel Govern republicà; el PSUC i la UGT esdevingueren hegemònics; la CNT-FAI perdé pes específic; disminuí el terror a la rereguarda republicana; s'inicià la implacable persecució del POUM, i es produïren canvis en el Govern de la República.

    Entre el final de gener i el 23 de març de 1938, Joan Comorera realitzà un viatge a Moscou per tal de presentar, i defensar, el PSUC davant la Internacional Comunista. És precisament en aquest mes de gener, el dia 28, quan Togliatti envià un informe al Secretariat de la Internacional Comunista clarament desfavorable vers el PSUC i el seu secretari general, sobre els quals recomana una atenció especial. Tot fa pensar que amb això pretenia que es corregís l'actuació política de Comorera. De fet, des de Moscou es volia posar fi a l'excepcionalitat que suposava el PSUC dins del moviment comunista internacional, s'havia d'acabar amb el caràcter unificat del PSUC i convertir-lo en un partit comunista filial del PCE a Catalunya. Però el que succeí fou que Comorera, i el PSUC, sortiren enfortits de la trobada. Comorera assegurà, en presentar el seu informe, que el PSUC ja era un partit plenament comunista, sense defensar el seu caràcter unificat. A canvi, aconseguí mantenir la independència del PSUC i alhora es guanyà la confiança de la direcció del Komintern, sobretot de Giorgi Dimitrov i Dimitri Manuilski, que juntament amb l'enviat de la Internacional a Catalunya, Ernö Gerö, es convertiren en els seus millors aliats dins d'aquest organisme. ?

    A Moscou, Comorera coincidí amb un dels processos estalinistes contra els vells bolxevics, encapçalat per Bukharin i Rykov, que l'impressionà vivament, i llegint els seus escrits a Treball es pot observar com quedà convençut de la justícia soviètica. Comorera va sortir enfortit del viatge, però comprovà el pes polític dels delegats de la Internacional Comunista a Espanya, i molt especialment de Togliatti, el qual mai no va sentir cap simpatia pel PSUC ni va comprendre el significat de Catalunya.

    Aviat, l'hongarès Gerö va ser substituït com a enviat a Catalunya pel búlgar Stepan Minev Stepànov, amb qui Comorera no es va entendre mai. Abelard Tona i Nadalmai, secretari de Comorera, ho explicava d'aquesta manera:

    Recordo que una vegada Stepànov va demanar aclariment sobre alguna cosa que s'acabava de dir, car deia entendre molt malament el català. Era una invitació cortès per tal que se li parlés castellà. Comorera li va contestar com si li engegués un directe a la boca: «Ja l'aniràs aprenent», el qual el rus va haver d'encaixar, car les sessions van seguir en llengua catalana. Així anava [Comorera] la cosa, en tots els aspectes de la catalanitat, i cal convenir que no era pas una manera apropiada per a guanyar-se la simpatia dels «germans» i dels fiscalitzadors forasters. De resultes, aquests van començar a criticar el patriotisme petit-burgès del Partit Socialista Unificat, els membres del qual es prenien la frase amb indignació, com si es tractés d'una broma de mal gust. I acabaven prenent-s'ho rient, però, en veritat, la cosa no era pas per a riure. ?

    Perduda la batalla de l'Ebre, el 23 de desembre l'exèrcit feixista inicià l'ofensiva final contra Catalunya. La caiguda de Catalunya s'hauria pogut retardar si s'hagués dut a terme una ràpida ofensiva contra les posicions enemigues del centre i el sud, però es va fer tard i malament, i es va deixar Catalunya sense l'ajut suficient de les forces republicanes. La desproporció de forces i la desmoralització d'un exèrcit, i un poble, exhaust, feien preveure una ocupació ràpida. Aquesta terrible realitat enfrontà els qui es queixaven de la falta d'ajut de forces republicanes a Catalunya i els qui criticaven la poca decisió de Catalunya per defensar-se. De manera que les relacions entre la direcció del PSUC i la del PCE arribaren a ser molt tenses les darreres setmanes i els dies anteriors a la caiguda de Barcelona. El 26 de gener de 1939, les tropes comandades pel general Yagüe entraven a Barcelona. Comorera, Togliatti i altres dirigents del PSUC i del PCE deixaven la ciutat a primera hora de la tarda, quan les tanquetes ja baixaven pel passeig de Gràcia.

    Així explicava Tona i Nadalmai les darreres hores de Comorera a Barcelona:

    En aquest vetllori, en plena intriga, vam entrar al dia 25 de gener, quan el Govern de la República ja havia decidit no defensar Barcelona; quan les bateries antiaèries de Montjuïc ja havien estat desmuntades i desallotjats els locals dels ministeris i oficines; l'enemic ja era a Molins de Rei i les seves tanquetes d'avançada a les envistes de Pedralbes. Els meus amics de la Conselleria d'Economia, Estanislau Ruiz-Ponsetí al cap, a la nit van passar a recollir-me al Carles Marx. Serra Pàmies, que feia hores seia al meu costat, mantenint-se en un silenci glacial, sobtadament obrí la boca i quasi imperceptiblement va dir-me: «No te'n vagis». Me'l vaig mirar sorprès. «No, no te'n vagis.»

    Em vaig acomiadar dels amics i, ja partits, li vaig preguntar: «¿I això per què?». Hem de sortir junts amb els del «partido», em contestà amb desgana i afegí, per tota explicació: «Ja veuràs el perquè». En efecte, no vaig trigar a saber-ho. Els «germans» esperaven que els del Partit Unificat, per pànic, es decidissin a sortir, per seguir ells al darrere i així poder-los acusar d'haver abandonat la defensa de Barcelona i carregar-los la culpa de la seva pèrdua. Vaig tornar a asseure'm en una butaca, al seu costat, i pacientment vam esperar que ells decidissin la sortida.

    Després de la mitjanit, no em vaig fixar en l'hora, en aquell moment no tenia cap importància saber-la, van venir amb l'acord de traslladar-nos conjuntament a un local del Guinardó, on vam esperar la matinada, endormiscats en cadires. En clarejar, van sortir nois i noies de les joventuts, amb pics i pales, a cavar trinxeres a la Muntanya Pelada. Era una absurditat tràgica.

    Mentrestant, els executius d'ambdós partits continuaven la comèdia del «Sortiu primer vosaltres, companys». A dos quarts de dues de la tarda, Comorera ens va dir: «Als cotxes, anem al centre».

    I els executius del «Partido» i Partit Unificat, inseparables, vam córrer vers la Gran Via a tota velocitat. En arribar al Ritz, ens vam aturar, entràrem i ens asseguérem a l'entorn d'una gran taula parada. Ens van donar un dinar relativament bo i, més bo que el dinar, els vins. Els efectes ?cal tenir en compte que la nit anterior pràcticament no havíem sopat, ni esmorzat al matí i que no havíem dormit?, van ser instantanis, es va produir un estat general de nyonya. Per adobar-ho es va presentar un capità, el qual es posà al costat de Comorera i va començar a engegar un disc, de cara a un auditori que no se l'escoltava, sobre les bones defenses del Tibidabo i de la Muntanya Pelada. Tots cabotejàvem. De sobte va entrar un cambrer i amb veu tremolosa va anunciar: «Les tanquetes feixistes desfilen pel passeig de Gràcia». Tots a l'una ens vam deixondir de l'endormiscament, vam pujar als cotxes i sortírem volant pels carrers deserts de l'Eixample, els dos partits a l'ensems. ?

    Acabada la guerra, Comorera volia afrontar la derrota republicana, així com la incertesa i la tragèdia de l'exili, mantenint una moral de combat contra el desencís i la desesperació. Així, en la reunió del Comitè Central d'Anvers que tingué lloc els dies 2 i 3 de març de 1939 a París, afirmà:

    El PSU no serà mai un partit d'emigració. Seguirà essent un partit de lluitadors. A França o allí on sigui, només hi han de viure els companys necessaris per al treball de direcció que calgui desenvolupar. Els quadres del Partit, l'actiu del Partit, en la mesura possible hauran de tornar a Catalunya per reforçar l'exèrcit de companys, els catalans honrats que ja treballen contra els invasors... ?

    Abans, de forma premonitòria, havia advertit:

    La derrota no és bona consellera. Els dolors i les misèries que segueixen la derrota no procreen fruits de ponderació, de serenitat, de discussió cordial. Contra el nostre partit es conjugaran les forces d'opressió. El blanc preferit, o millor, el blanc únic del feixisme internacional i del traïdor Franco, serà el nostre partit. Qui poden témer més, efectivament? ¿Quina serà, sinó la força popular veritable que organitzi la lluita efectiva a Catalunya, i que arrossegarà vers ells les altres formacions populars catalanes, avui en els llims de la protesta platònica? Contra el nostre partit, contra els nostres homes, seran mobilitzats tota mena d'injúries i d'agents provocadors. Trotskistes i caballeristes, faistes i catalanistes que han traït Catalunya, tots els que per llurs febleses, per llurs errors i per llurs traïcions tenen una greu responsabilitat en la pèrdua del nostre país, s'esforçaran a afeblir i, si els és possible, a dividir el nostre PSU. Enfront dels perills actuals i futurs, un sol i vehement mot d'ordre: defensar a ultrança la nostra unitat.

    Unitat i emigració s'oposen. L'emigració descompon la unitat. En l'emigració les males passions, les ambicions mesquines, les maniobres tèrboles, les lluites personals, la permanent i agra disputa per les responsabilitats de la derrota, suren i es conjuren contra la unitat i la destrossen.

    El Comitè Central donà plens poders a Comorera i elegí una nova direcció composta a més per Miquel Serra Pàmies, Josep Miret, Josep del Barrio, Josep Marlés, Josep Muni, Matas i com a suplents Jordi Benajem i Dolors Piera. Un Secretariat que no va agradar mai a la Internacional Comunista ni al PCE.

  • El PSUC, secció catalana de la Internacional Comunista

    Quan al final de maig Comorera es desplaçà a Moscou, el Secretariat de la Internacional Comunista ja comptava amb el darrer, i demolidor per al PSUC, informe de Togliatti, amb data 21 de maig, sobre la guerra d'Espanya. Comorera va ser cridat a Moscou per donar comptes, juntament amb la direcció del PCE, de les causes de la derrota. Per part catalana, hi van assistir, a més de Comorera, Miquel Serra Pàmies i Josep del Barrio, per part del PCE, José Díaz, Dolores Ibárruri i Jesús Hernández.

    El 7 de juliol de 1939, el PSUC fou reconegut com a Secció Catalana de la Internacional Comunista. Una decisió excepcional que es feia en virtut de la singularitat del PSUC com a partit socialista unificat convertit en partit dels comunistes catalans.

    El problema més important que plantejava el reconeixement del PSUC com a Secció Catalana de la IC era que incomplia el principi leninista d'un Estat un Partit. Dolores Ibárruri li va comentar a Comorera: «Ya estarás contento, te has salido con la tuya». La resolució del Secretariat de la IC, però, posava dues condicions: que el PSUC liquidés tot residu d'influència ideològica trotskista o anticomunista, i que el PSUC actués de ple acord amb el PCE i que ambdós partits es coordinessin per tal d'assegurar una mateixa línia política per a Catalunya i Espanya.

    Joan Comorera, que havia rebut la confirmació com a dirigent del moviment comunista internacional, va prendre el compromís de «bolxevitzar el PSUC», tal com va dir reiteradament. El PSUC, que havia estat un partit d'origen plural, va veure com alhora s'aplaudia i es condemnava la seva unificació històrica. D'una banda, entrava a formar part de la Internacional trencant el principi d'un partit per Estat, en reconeixement al seu origen, fruit de la unitat socialista i comunista, i de l'altra, havia de corregir aquest defecte d'origen, depurant elements socialdemòcrates, nacionalistes petitburgesos o altres desviacions, i esdevenir un partit monolític, marxista-leninista-estalinista. Aquest era el caràcter de la bolxevització, que no tenia altre fi que l'alineament del PSUC, igual que els altres partits comunistes, a la política del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). Sigles que contenen les mateixes lletres que el PSUC però que no volen dir el mateix.

    Cap al final de novembre de 1939, Comorera se'n va voler anar a França. En aquest intent, l'acompanyà Jesús Hernández, exministre d'Educació de la República i dirigent del PCE. Ho intentà marxant a Estocolm via Oslo. Però el viatge va quedar interromput per la guerra mundial. Comorera i Hernández van haver de passar uns sis mesos còmodament instal·lats a Estocolm, fins que el mes de maig van poder tornar a Moscou. Finalment, l'estiu de 1940, Comorera va sortir de Moscou cap a Mèxic via Vladivostok (9 dies de viatge), on embarcà en un vaixell japonès que el deixà al port de Tsruga, al Japó. Després d'esperar una setmana a Tòquio, finalment partí cap a Amèrica des del port de Yokohama. Com a company de viatge, tenia Santiago Carrillo ? . Comorera desembarcà a Vancouver, des d'on viatjà a Ciutat de Mèxic. La seva esposa, Rosa Santacana, era a l'Argentina des d'abans d'acabar la guerra, on havia anat a recaptar fons.

    Al començament d'agost de 1940 arribà a Ciutat de Mèxic, on passà, fonamentalment, els anys que durà la guerra mundial. És durant aquest període que Comorera dugué a terme la bolxevització-depuració del partit, que no consistia en altra cosa que en acceptar per part de la militància els canvis de línia política que la direcció anava adoptant, en concomitància amb els canvis que realitzava el moviment comunista internacional segons els interessos de l'URSS i que acabaren amb la liquidació de la mateixa Internacional Comunista el juny de 1943. Destacats dirigents del PSUC durant la Guerra Civil, sense distinció del partit de procedència en el moment de la unificació, es van apartar de l'organització o en van ser expulsats. Són els casos de Serra Pàmies, Víctor Colomer, Miquel Ferrer, Joan Fronjosà, Jordi Benajem, Josep del Barrio, entre d'altres. Del Secretariat nomenat el 1939, només en queden actius Comorera, Matas i Marlés, als quals el 1943 a Mèxic s'afegeixen Josep Moix i Wenceslau Colomer.

    La desaparició de la Internacional Comunista tindria efectes directes sobre el partit de Comorera. El PSUC, que era el partit més representatiu del VII Congrés de la Internacional Comunista, reconegut com a secció per raó de la seva unificació, es trobava ara com qualsevol altre partit comunista davant d'una nova etapa històrica. Però a més, com que el PSUC no era una secció estatal nacional, com ho eren tots els altres partits comunistes, la dissolució de la Internacional, i alhora la de la seva Secció Catalana, obria un interrogant sobre el seu futur. Per Comorera, el PSUC era un partit comunista, nacional i català, el partit únic de la classe obrera catalana que mantindria i enfortiria les relacions fraternals amb el PCE en la perspectiva del partit únic de la classe obrera d'Espanya ?

    Una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial, la direcció del PSUC 'i la del PCE' es traslladà a França. Comorera arribà a França l'octubre de 1945, després d'un llarg viatge des de Montevideo via l'Havana. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, juntament amb els membres del Secretariat Ramon Soliva, Rafael Vidiella, Josep Moix i Wenceslau Colomer, gendre de Comorera i secretari general de la JSUC. A mesura que s'anà dissolent la fràgil esperança republicana que els aliats intervinguessin a Espanya per acabar d'expulsar el feixisme d'Europa, s'anà imposant la idea de substituir la resistència armada per la lluita política al si de les organitzacions i moviments de masses. Davant de l'estabilització del franquisme i de la necessitat d'adoptar una estratègia política a més llarg termini esclataren les diferències de concepció en les relacions PSUC-PCE. Unes relacions que sempre havien estat, en major o menor mesura, problemàtiques, però més encara quan el PSUC, a tots els efectes, era el partit dels comunistes catalans, però sense l'aixopluc de la Internacional ja dissolta.

  • La crisi de 1949

    La crisi de 1949 s'ha d'entendre en el context del canvi d'estratègia en la lluita antifranquista, després de l'entrevista de Stalin amb els dirigents del PCE Dolores Ibárruri, Santiago Carrillo i Francisco Antón, l'any 1948. La divisió del món, entre els EUA i l'URSS, en dues grans àrees d'influència comportava l'estabilització internacional de la dictadura franquista. Els partits comunistes europeus havien d'assumir les diferents conseqüències d'aquesta política a Occident i a Orient. Qui no ho fes seria acusat de titista, en referència a la política independent de l'estadista iugoslau Josip Broz, Tito, en relació amb el dictat estalinista.

    El canvi d'estratègia a Espanya implicava que la resistència al franquisme passava a ser una qüestió interior i, per consegüent, calia canviar la resistència armada per la lluita civil que es preveia llarga. La vella guàrdia comunista havia de començar el relleu per donar pas a les generacions joves del PCE i del PSUC: la JSU. El gran beneficiat d'aquesta nova línia política havia de ser Santiago Carrillo.

    Des de la dissolució de la Internacional Comunista, l'any 1943, el PSUC havia anat augmentant la seva dependència del PCE en tres qüestions tan importants com les relacions internacionals, l'ajuda financera i el control de l'organització política a l'interior. L'exclusió de Comorera de la comissió que visità Stalin és un símbol ben clar de la seva posició dependent.

    En aquests anys, Comorera publicà les seves obres de major projecció teòrica, particularment La nació en la nova etapa històrica (1944), amb motiu de la dissolució de la Internacional Comunista.

    Tard o d'hora havia d'esclatar el problema de fons: Comorera es veia abocat a la devaluació de la seva condició de secretari general del PSUC. El partit nacional, unificat i independent havia anat perdent al llarg dels anys quaranta aquestes tres característiques que li donaven personalitat pròpia davant el PCE. Si el PSUC s'havia transformat en el partit dels comunistes catalans, només faltava un pas perquè esdevingués l'organització catalana del PCE.

    Un preludi de la crisi es va produir el 1946, quan Dolores Ibárruri, la Passionària, i Santiago Carrillo plantejaren a Comorera la necessitat de prendre algunes mesures organitzatives que, salvant la formalitat orgànica del PSUC, asseguressin una centralització de la direcció política de tot el moviment comunista espanyol. La manifestació pública de les intencions del PCE la va fer la Passionària en afirmar, en el III Ple del PCE que va tenir lloc el mes de març de 1947, que «quan les exigències de la lluita ho determinessin» el PSUC hauria de formar un tot orgànic amb el PCE. La condemna del titisme i l'expulsió del partit comunista iugoslau de la Kominform, el 1948, eren el millor exemple per acabar amb tots els «titos» discrepants de l'ortodòxia estalinista.

    Mentrestant, la pràctica quotidiana de l'exili anava enllaçant cada vegada més els dos partits. Evidentment, no era el mateix estar uns a Barcelona i els altres a Madrid que trobar-se tots junts, i amb força dificultats, a París o a Tolosa. A més, tot i que el responsable per part del PSUC fos Ramon Soliva, era Santiago Carrillo qui dirigia l'organització comunista a l'interior, compresa la del PSUC.

    En el transcurs de 1948 el Secretariat s'amplià amb tres nous membres, tots fidels a Carrillo, Margarida Abril, Josep Serradell, Roman, i Pere Ardiaca, mentre que Soliva va ser apartat en atribuir-se-li responsabilitat de mala gestió en la feina a l'interior. Colomer, Abril i Serradell procedien de les JSUC, les quals ja havien tingut força topades amb la direcció del PSUC durant la guerra i sempre havien actuat més en relació amb les JSUE que no pas amb l'organització del PSUC. Dels altres tres membres del Secretariat, Moix, en qui Comorera confiava, era dèbil; Ardiaca s'havia de fer perdonar de tota la seva mala conducta al final de la guerra i una manera de fer-ho era mantenir-se fidel al PCE, i a Carrillo, i Vidiella era del sol que més escalfava, i aquest era evident que no era el sol de Comorera. A més, Comorera restava al marge de la direcció efectiva de l'organització i l'aparell, que era a mans de Carrillo i els seus fidels al PSUC, Colomer, Serradell i Abril.

    La tardor de 1948 s'oferí a Comorera la possibilitat d'incorporar-se al buró polític del PCE pels «seus mèrits personals», fet que acabà resultant el primer pas cap a una pretesa articulació orgànica del PSUC amb el PCE que volia garantir la unitat política sota un únic centralisme democràtic en tot l'àmbit de l'Estat. La resistència que Comorera oposà enfront de la idea d'anul·lar la independència política i orgànica del PSUC provocà l'esclat de la crisi en ple estiu de 1949. Comorera sempre havia considerat que la política del PSUC l'havia de decidir la direcció del PSUC, la qual amb estreta col·laboració amb la direcció del PCE havia d'elaborar la política comuna dels comunistes espanyols, però des d'una relació d'igual a igual, sense supeditar el PSUC al PCE.

    La crisi de 1949 tingué el seu origen en l'ambigüitat fundacional del PSUC, el seu marc fou la guerra freda i l'estabilització del franquisme, derivà de la polèmica sobre la revolució democràtica i es concretà en el problema de la identitat nacional del PSUC .?

    Comorera es trobà atrapat entre el buró polític del PCE, del qual era un membre més, per no dir secundari, i el Secretariat del PSUC, en el qual es trobava en franca minoria. Per la seva incorporació al buró del PCE, a més, es veié obligat a defensar-ne les formulacions, és a dir, a aplicar el centralisme democràtic del PCE sobre el PSUC.

    El mes de juliol de 1949, Comorera emmalaltí i intentà posposar la celebració del míting del XIII aniversari de la fundació del PSUC, amb la intenció de guanyar temps. De París, es retirà a Tolosa a descansar, on el van visitar Moix i Colomer per comunicar-li que havien decidit organitzar l'acte igualment, tot esperant, això sí, que ell també hi participés. Comorera s'hi va negar rotundament. El míting se celebrà el 28 d'agost al cinema ABC de Tolosa. Féu la presentació Vidiella i hi van intervenir Serradell, Colomer, Antonio Mije pel PCE i Moix. Tots ells remarcaren com un sol home la identitat comunista del PSUC i la perspectiva de fusió orgànica amb el PCE, citaren repetidament la Passionària i denunciaren les desviacions nacionalistes petitburgeses en general.

    Joan Comorera tornà a París per tal de fer un darrer, i inútil, intent d'evitar el míting. Va escriure una carta a Vicente Uribe, responsable del PCE a França, per informar-lo de la seva decisió de deixar el buró polític del PCE argüint que era incompatible amb el seu càrrec de secretari general del PSUC, ja que la seva incorporació a aquest organisme no havia servit per reforçar la direcció del PSUC sinó per anul·lar-la i, per tant, s'estava portant a la pràctica la liquidació del PSUC i la seva direcció. També va escriure a Maurice Thorez, secretari general del PCF, per tal que intercedís i apel·là a Stalin mateix, com a secretari general d'un partit que havia estat admès a la Internacional Comunista. No cal dir que no va obtenir resposta.

    La ruptura definitiva s'esdevingué el 26 d'agost, quan els membres del Secretariat decidiren marxar cap a Tolosa per celebrar el míting, malgrat l'oposició de Comorera, i aquest en contrapartida presentà la dimissió al buró polític del PCE i intervingué la caixa del PSUC per assegurar-se un suport econòmic en les seves futures accions.

    El 2 de setembre, Joan Comorera rebé un comunicat del Secretariat en el qual se li notificava l'acord pres per unanimitat de suspendre'l de les seves funcions de secretari general, alhora que se l'instava a abstenir-se de qualsevol activitat política i a retornar els diners retirats del compte del partit. El comunicat el signaren Josep Moix, Josep Serradell, Roman, Pere Ardiaca, Rafael Vidiella, Margarida Abril i Wenceslau Colomer.

    Tots els intents de Comorera per redreçar la situació foren inútils. El Secretariat actuà amb major rapidesa, mitjans i amb estreta col·laboració amb el PCE. El PSUC de Comorera s'havia acabat.

    El desenllaç polític de la crisi confirmà les seves causes. Rafael Vidiella, fent-se ressò de l'orientació marcada per Dolores Ibárruri l'any 1947, proposà en representació de la delegació del PSUC en el V Congrés del PCE, el 1954, que el PSUC s'integrés dins del PCE. Carrillo subscrigué les raons de Vidiella però observà: «nada entorpece ni dificulta hoy el trabajo en común del PCE y del PSUC». Comorera personalitzava la independència del PSUC i la seva expulsió resolia el problema.

  • Retorn a Catalunya

    El 29 de gener de 1951, Joan Comorera i Rosa Santacana tornaren a Catalunya travessant, clandestinament, la frontera pel pas de Bourg-Madame-Puigcerdà. Comorera es considerava el legítim secretari general del PSUC i confiava que el seu agosarat gest li facilitaria el control de l'organització a l'interior. A més, no feia altra cosa que complir en persona el que des del Comitè Central d'Anvers havia proclamat: «el PSUC no serà mai un partit d'emigració».

    Durant tres anys aconseguí burlar la policia franquista. Juntament amb la seva dona, Rosa Santacana, distribuïren per les bústies barcelonines la publicació Treball, que ell mateix escrivia i imprimia al seu pis del barceloní carrer del Consell de Cent, 248.

    Ferran Canyameres, que tenia els drets d'edició a Espanya de l'obra de Simenon, era el contacte de Comorera amb el grup comorerista de París. Comorera i Rosa Santacana vivien de l'ajut que els venia des de fora i d'alguns diners que ell es guanyava traduint les accions investigadores del comissari Maigret. ?

    Per la seva importància política, l'estada de Comorera a Barcelona era una provocació per a la dictadura i, també, per a la direcció comunista de l'exterior. La seva presència incomodava les dues parts, per això la campanya de descrèdit polític que els seus antics coreligionaris iniciaren contra ell en la mateixa crisi del 49 pujà de to. Fou acusat de delator i col·laboracionista de la policia franquista. La seva actitud resistent acabà amb els nervis dels seus adversaris, que no s'aturarien fins a liquidar l'obstacle que representava. El 9 de juny de 1954 fou detingut al seu domicili del carrer Consell de Cent. El periodista Tarín Iglesias en donà la primícia a tota plana al diari La Premsa, pocs dies més tard: «Joan Comorera, el Lenin catalán, detenido en Barcelona». Rosa Santacana i Ferrran Canyameres també foren detinguts. Unes dues setmanes abans havia estat expulsat del país Gregorio López Raimundo, que havia estat objecte d'una llarga campanya de solidaritat internacional.

    El consell de guerra s'inicià el 7 d'agost de 1957. A la banqueta dels acusats hi havia: Joan Comorera, Rosa Santacana i Ferran Canyameres. El fiscal jurídic i militar i els advocats defensors, Antoni Solís, Josep Benet i Martí Fuster, eren els actors d'una obra el desenllaç de la qual ja sabia el poc públic assistent: alguns familiars dels processats, Joan Raventós, Josep Solé Barberà, alguns periodistes i policies de la Brigada Social.

    El 23 d'agost, el capità general, Pablo Martín Alonso, declarava la sentència ferma i executòria. Comorera fou condemnat a trenta anys de reclusió amb l'accessòria d'inhabilitació absoluta. Ferran Canyameres va ser condemnat a dos anys i Rosa Santacana va ser absolta. Greument malalt, a Comorera li va ser denegada la demanda de romandre a l'Hospital Militar de Barcelona. El mes de novembre va ser enviat al penal de Burgos, on morí pocs mesos més tard, el 7 de maig de 1958.

  • El PSUC després de Comorera

    El PSUC del 1936 mor el 1949 amb la defenestració de Comorera i les purgues que van seguir. Era una mort anunciada des que el mateix Comorera havia «desunificat» el partit unificat per «bolxevitzar-lo». Durant uns anys, el PSUC no va ser més que el PCE a Catalunya. Els antics quadres dirigents s'apartaren, o foren apartats, del partit. Un cop jubilada, d'una manera o altra, la vella guàrdia del PSUC, es produí el primer canvi generacional i el partit passà a mans dels antics joves unificats. Aquesta fou la direcció del partit sota les ordres de Carrillo, des del 1949 fins al 1956, en què se celebrà el I Congrés i la direcció fou ampliada. No va ser, però, fins als anys seixanta que aquesta direcció es diversificà més i radicà plenament a Catalunya. El PSUC, doncs, va ser, per uns deu anys, un altre partit: disciplinat, monolític, ortodox, estalinista, dependent. Però tan aviat com el PSUC es retrobà amb la societat i es reorganitzà ?es «refundà»?, tornà a la seva pluralitat fundacional i també a una certa ambigüitat política, en què basà la seva potència i la seva hegemonia en la lluita per les llibertats social i nacionals de Catalunya.

Fundació Nous Horitzons amb la col·laboració de Memorial democràtic
www.joancomorera.com | Tots els drets reservats | Copyright 2009 | webSITE creat i dissenyat per: dos punts documentació i cultura, s.l.