Joan Comorera i Solé

escrits dels seus coetanis

  • Sobre l'expulsió de Joan Comorera - Pere Ardiaca i Martí

    Amb motiu del 40 aniversari del Partit Socialista Unificat de Catalunya, ultra diversos treballs periodístics i informacions d'actes, s'han publicat alguns llibres.

    Entre les publicacions hi ha un opuscle de Gregori López Raimundo: Què és i què vol el PSUC, i un extens interviu de Montserrat Roig a Rafael Vidiella 1. En aquests textos apareixen les respectives opinions dels autors sobre diverses actituds i posicions polítiques del qui va ésser primer Secretari General del Partit.(...)

    Descarrega document en format PDF

  • Declaració de Joan Comorera, Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya

    Estimats companys:
    Els membres cooptats de l'ex-Secretariat 1 han llançat al carrer el nostre problema polític. De les al·lusions indirectes de Lluita i les informacions verbals que donaven a persones alienes al Partit han passat a l'«acusació» pública contra el Secretari General. La responsabilitat que han contret és immensa, car sabent com saben que hi ha pendent una discussió de valor decisiu hem de treure'n la conclusió que tracten d'impedir-la mitjançant l'escàndol i les mesures «definitives».(...)

    Descarrega document en format PDF

  • Comorera, torna a casa - Gregorio López Raimundo

    El dia 10 d'abril es van traslladar a Barcelona des de Burgos les despulles de Joan Comorera, i van ser enterrades al panteó de la seva família al cementiri de Sant Andreu. Tot seguit es va celebrar un acte commemoratiu al Palau de la Generalitat, presidit per Jordi Pujol, en què intervingueren Josep Benet i Miquel Caminal, aquest darrer l'autor de l'excel?lent biografia de Comorera editada per l'editorial Empúries.

    Aquests actes, organitzats pel Consell Executiu de la Generalitat a sol?licitud del PSUC, només constitueixen una part de l'homenatge que mereix la memòria de qui fou impulsor decidit de la fundació del PSUC i el seu primer secretari general.

    La direcció del PSUC va demanar al president de la Generalitat, senyor Jordi Pujol, que el Consell Executiu assumís l'organització d'aquests actes, tenint present l'excepcional paper públic jugat per Comorera com a membre del Consell Executiu de la Generalitat, particularment durant la Guerra Civil, on, sens dubte, fou el més eficaç organitzador de la contribució de Catalunya a la lluita contra els sollevats, en defensa de la República i de les llibertats de Catalunya, de la legalitat i de les institucions autonòmiques enfront del caos provocat pel sollevament i pel predomini anarquista als òrgans de doble poder sorgits el 19 de juliol.

    En aquest període, Comorera fou, alhora, líder indiscutit del PSUC, que va passar de sis mil a seixanta mil militants en menys d'un any i es va convertir en la primera força política de Catalunya.

    Després de la desfeta, Comorera va defensar amb fermesa, des de l'exili, que el PSUC no s'havia de limitar a ser un partit d'emigració, sinó que havia de dedicar tots els esforços a organitzar la resistència contra els vencedors franquistes a l'interior de Catalunya. Comorera va desplegar, alhora, una tasca constant a l'exili de denúncia de la repressió franquista i va participar activament en els esforços per mantenir i envigorir la representació de la Generalitat a l'exili.

    Tanmateix, en el govern intern del PSUC, Comorera va cometre greus errors. Obsedit per assolir l'anomenada "bolxevització del PSUC", va encapçalar una política de depuració que es va traduir en l'expulsió o allunyament del partit de la major part de membres del Comitè Central i de nombrosos militants, tant a França com a Mèxic i Xile, propiciant alhora el culte al secretari general que va florir aleshores a tots els partits comunistes del món i que li va dur a considerar el PSUC com el seu patrimoni personal.

    Això explica ?independentment d'allò que hi pogués haver d'enraonat en les seves posicions polítiques? la seva forassenyada decisió del 1949 de trencar les relacions amb el PCE, destituir els sis dirigents que ?amb ell? constituïen el secretariat del PSUC i constituir ?sense consultar amb ningú? un Comitè Executiu del PSUC que només van reconèixer unes desenes de militants exiliats.

    Davant el refús de la seva decisió per les organitzacions del PSUC a l'exili, Comorera va passar clandestinament de França a Catalunya el 1951, convençut ?com explica Caminal a la seva biografia? que recuperaria el liderat del PSUC i el reconeixement del moviment comunista internacional. Tanmateix, quan la policia el va detenir, el 1954, els seus seguidors no passaven de dues dotzenes.

    Condemnat a trenta anys de presó, Comorera va trobar la solidaritat dels centenars de comunistes ?catalans i no catalans? que complien condemna al penal de Burgos, on, després d'una llarga malaltia, va traspassar l'any 1958.

    Els errors de Comorera durant la darrera etapa de la seva vida, conseqüència sens dubte de les deformacions stalinistes que els comunistes patíem en aquella època, no anul?len, però, el mèrit històric de les seves aportacions anteriors, per la qual cosa és del tot merescut l'homenatge que ha retut a la seva memòria el Consell Executiu de la Generalitat, en resposta a la sol?licitud del PSUC.

    Publicat a Treball, 1a. quinzena d'abril de 1985.

    Descarrega document en format PDF

  • "Introducció" a PSUC: per Catalunya, la democràcia i el socialisme - Gregorio López Raimundo

    (...) El PSUC, en fundar-se, havia fet seves les bases de la Internacional Comunista i dels Partits Comunistes però això no volia dir que fos ja un partit marxista-leninista. Li calia córrer encara un llarg camí. El fet el gran creixement del Partit entre 1936 i 1939 explica ja algunes incoherències, vacil?lacions, de part del Partit o dels seus dirigents més destacats, que es traduïren en intents escissionistes o d'apartar-lo de la seva postura marxista-leninista. Ja durant la guerra homes com Vilacuenca o Sánchez Marín abandonaren el PSUC i s'acostaren al socialisme d'Indalecio Prieto. Serra Moret va deixar el PSUC en exiliar-se a França. D'altres, com Del Barrio, Serra Pàmies, Aznar, foren expulsats a causa de les seves activitats fraccionals. El cas més greu però, es produí el 1949 i en fou protagonista Comorera, Secretari General. Convé tenir present que Comorera era un polític nacionalista que poc a poc adoptà posicions socialistes. En proclamar-se la República el 1931, Comorera vingué a Catalunya des de l'Argentina i es féu càrrec de la direcció de la USC (Unió Socialista de Catalunya), que era un petit grup d'intel?lectuals escindit del PSOE. Des d'aquest lloc jugà un paper important en el procés d'unificació que donà vida al PSUC. Comorera tingué també un paper molt positiu en l'enfortiment polític i el creixement del Partit durant la guerra civil. Entre el 1949 i el 1945 tingué també una activitat molt valuosa oposant-se als intents escissionistes de Serra Pàmies, Del Barrio, etc. En altres moments, però Comorera fou el portaveu dins el Partit de corrents i posicions nacionalistes. I quan s'allunyà la perspectiva de solució democràtica immediata per a Espanya a conseqüència de la guerra freda que seguí la II Guerra Mundial, intentà canviar el caràcter del PSUC i convertir-lo en un promotor de grups i partits que sota diverses etiquetes polítiques romandrien controlats pel PSUC. En veure que la direcció del partit rebutjava aquestes propostes, Comorera decidí la destitució dels altres membres del Secretariat, s'apoderà del diari i dels fons del PSUC a França i declarà la guerra al PCE amb qui va tallar tota relació. El PSUC, unit al voltant de Moix, Vidiella, Ardiaca i altres membres del Secretariat, s'oposà a Comorera; ell es negà a discutir les seves posicions i fou separat del partit. Comorera passà a Catalunya per convèncer les organitzacions de l'interior i tampoc no fou seguit. Quan al cap d'uns anys, fou detingut, no havia aconseguit encara que cap organització estès d'acord amb les seves postures. Fou condemnat a trenta anys i morí el 1958, a Burgos, on rebé l'ajuda solidària dels presos comunistes que el tractaren amb el respecte i la consideració degudes per la seva conducta antifranquista i pels seus mèrits en la fundació i consolidació del PSUC.

    Gregorio López Raimundo, ?Introducció? a PSUC: per Catalunya, la democràcia i el socialisme. Juliol de 1976

    Descarrega document en format PDF

  • Viscut a la Presó de Burgos - Manuel Moreno Mauricio

    Nous Horitzons, núm. 32, segon i tercer trimestre de 1976.

    L'entrada de Comorera a la Presó de Central de Burgos va produir una gran expectació en tots els presos. En els comunistes (el 90%) sobre quina seria la seva actitud envers el partit i quin seria el seu comportament com a pres. En els pocs cenetistes, republicans i socialistes, potser, esperant el messies que els havia de guiar contra la política del Partit a la presó.

    Feia vint-i-tres hores que havia ingressat al Penal, quan es va presentar a la seva cel?la de període un camarada ben conegut d'ell. Va ésser rebut efusivament, potser perquè es pensava que podia tractar-se d'un partidari de la seva fracció.

    L'aclariment corresponent, que es tractava d'un enviat pel Comitè Local del Partit a Burgos, el va deixar extremament sorprès, encara més quan li va exposar que el Partit estava disposat a prestar-li tot l'ajut que necessités en tots els ordres, en tots. ¿Com era possible això ?va demanar? després que el partit l'havia tractat de traïdor, petit burgès, nacionalista, etc?.

    Pacientment, el camarada li va explicar que ja abans del Consell de Guerra, el Comitè Executiu del Partit Comunista d'Espanya i el del PSUC havien cridat el poble, a Mundo Obrero i Treball, a mobilitzar-se a favor seu. Que, per als comunistes del Penal de Burgos la qüestió era ben senzilla. Que, independentment que existissin greus diferències polítiques sobre qüestions anteriors, per la nostra part el consideràvem un comunista que, al seu dia, havia prestat grans serveis a la causa del proletariat, en una paraula, un antifeixista combatent per la llibertat dels pobles d'Espanya, i que, per tot això, el nostre deure era ajudar-lo i defensar-lo.

    És difícil, molt difícil, pensar allò que sentia aquell home en aquella situació i davant dels problemes haguts; va confiar plenament en el camarada i el va estrènyer fortament; calia, però, deixar que es refés i, per altra banda, l'Oficial del departament va entrar a la cel?la violentament i va posar fi a l'entrevista.

    Se'l va ajudar en tota la mesura possible. Mitjançant una acció enèrgica i decidida dels comunistes, vàrem aconseguir que se'l traslladés a la infermeria, cosa que legalment requeria una indicació del metge.

    Molts camarades anaven tots els dies a veure'l i manifestar-li llur solidaritat. Un cop més refet, que no es trobava massa bé, ens demanà que nomenéssim una delegació per tal de mantenir conversacions polítiques. Així es va fer, havent-li facilitat prèviament, tots els documents polítics del Partit.

    En la seva primera exposició ens va resumir amb claredat i energia la seva conformitat TOTAL amb la política de Reconciliació Nacional, amb la tàctica del moment. Posteriorment parlà de ferides i coses doloroses en tot allò succeït, pretenent al principi tenir ell la veritat absoluta; sobretot discutia l'actuació del Govern de la República i del PCE a Catalunya durant la guerra, quan, evidentment, en aquelles condicions havien de produir-se friccions que afectaven a uns i altres.

    Al final de la vintena sessió de conversacions va dir: ?heu sentit una campana, ara que toquin les altres, sentim-les totes?.

    Vàrem tenir l'esperança d'obtenir resultats polítics positius; la barrera ja s'havia trencat; ja només es parlava ?del nostre Partit?; es preparava la possibilitat de relacions amb la direcció del Partit.

    Però la seva salut empitjorava. Es va fer venir un metge de Burgos (entrava per primera volta un metge que no era l'oficial). Comorera s'esgotava. Va morir als nostres braços a despit de les amenaces del capellà de la presó que volia estar a soles amb ell amb el fi de poder afirmar després que havia mort ?cristianament?. A desgrat del risc, vàrem defensar la seva personalitat de comunista.

    Ni coaccions, ni amenaces varen impedir que li féssim un enterrament civil, el primer en una presó franquista.

    Ens vàrem quedar molt apesarats per la seva pèrdua. En realitat, en les magnífiques relacions que va tenir amb tots els camarades, Comorera s'emocionava escoltant els relats, veient com es donaven tots al Partit, l'esperit de sacrifici, la fe en l'esdevenidor i la seguretat en el triomf. Molt cops ens havia dit: ?Quin gran Partit que tenim! Que bonic que és escoltar aquests centenars de camarades, que estudien i es preparen per aportar encara més a la lluita per l'alliberament de tots els pobles d'Espanya! Serem invencibles!?.

    Descarrega document en format PDF

  • Comorera a la "Modelo" - Víctor Mora

    Cap a finals de l'any 1956, Miquel Núñez, dirigent del PSUC que havia tornat clandestinament, des de l'exili, per reforçar l'organització d'un PSUC constantment copejat per la repressió franquista, va caure malalt. Va caldre treure'l d'Espanya. I va caldre, consegüentment, un substitut. Aquest fou un altre dirigent: Emilià Fàbregas. A mi i a A., que havíem entrat al partit sota els auspicis de Miquel Núñez, algú, no recordo qui, potser Miquel mateix, ens va parlar força bé de Fàbregas. Semblava que, exiliat a l'URSS, havia pres part en els combats de la Segona Guerra Mundial contra els nazis alemanys, i es deia que àdhuc havia saltat en paracaigudes, rera les línies enemigues, per lluitar amb els partisans. (...)

    Descarrega document en format PDF

  • Comorera a la presó Model - Francesc Vicens

    Puc recordar exactament el dia que vaig veure per primer cop Joan Comorera: era el 22 de març de 1957, recordo també la llum grisa d'aquell matí fred, la seva imatge amb una boina de color blau fosc, mal afaitat, els ulls com dos petits punts plens d'energia darrera dels gruixudíssims vidres de les seves ulleres, els seus peus tan inflats que li calia portar espardenyes amb talls laterals per eixamplar-les.

    A la presó Model érem seixanta-dos militants del PSUC, detinguts a partir de la caiguda (en el llenguatge del partit se'n deia una caiguda) d'Emilià Fàbregas, el delegat del Comitè Executiu a Barcelona. recordo amb força detall més de la meitat d'aquells companys, però d'altres els he oblidat totalment. Incrïble, però cert.

    En canvi recordo bé certes imatges: l'interior de les cel?les, els escorcolls que els oficials de presons hi feien quan nosaltres érem al pati, les llargues files ordenades i silencioses dels presoners, el cap rapat dels delinqüents reincidents, els penats amb l'uniforme marró, la planta del pati de la Quarta com un trapezi molt irregular (gairebé un triangle) amb els tres pisos de reixes com ulls en les seves parets. Però la majoria de les converses tingudes durant aquella reclusió s'han esborrat de la meva memòria. Mesos de la meva vida perduts en la boira.

    Em passa quelcom de semblant amb les meves converses amb Comorera. Només Víctor Mora i jo parlàvem amb ell. Tots els altres comunistes, la majoria joves, no li adreçaven la paraula. Se'ls havia dit que era un expulsat del partit, un traïdor, i això bastava. Ni els militants feien preguntes, ni els calis saber res més. D'altra banda es probable que aquells diàlegs amb Comorera no interessin avui a ningú. Comorera era molt conscient que Víctor Mora i jo érem joves militants convenientment alliçonats i que hauria estat un error parlar amb nosaltres dels problemes que havien causat la seva expulsió del PSUC. Ell sabia millor que nosaltres el resultat que produeix l'educació comunista dins del partit, i devia pensar que l'única conseqüència que en podia resultar era tallar el contacte que s'havia iniciat entre ell i nosaltres. Tal vegada esperava que jo li preguntés directament, però no ho vaig fer mai.

    En la memòria d'aquell fredíssim final d'hivern del 1957 (aleshores feia molt més fred a Barcelona i eren freqüents les boires glaçades d'hivern) he conservat la imatge inesborrable de Comorera, envellit, malalt, arrecerant-se contra la paret del pati on tocava el sol, i agafant-se els genolls amb els braços per conservar el màxim escalfor. Sobretot recordo d'ell dues coses: la seva soledat i el seu orgull.

    La soledat de Comorera a la presó era terrible. Fins a primers de maig, quan el seu estat de salut s'agreujà i el van traslladar a l'Hospital Militar, visqué entre la soledat de la cel?la i l'aïllament al pati de la Quarta. El seu únic contacte amb el món exterior, pel que m'havia explicat, era la comunicació quinzenal amb la seva dona, que aleshores estava en situació de llibertat provisional. Aquestes comunicacions tenien lloc en l'horrible locutori col?lectiu, a traves de les dues reixes reforçades amb tela metàl?lica, separades per més d'un metre de distància, i enmig del xivarri salvatge d'una vintena de comunicacions simultànies a crits.

    I també el seu orgull de no haver portat ningú a la presó. Recordo molt bé que un dia que jo li explicava com la detenció d'Emilià Fàbregas ens havia arrossegat a una seixantena de militants, Comorera em va relatar com la policia havia situat una aranya (va utilitzar exactament aquest modisme del llenguatge que empraven els delinqüents habituals) en el domicili-bústia on Ferran Canyameras deixava els diners que els seus amics li enviaven des de París, i així va ser com la policia va poder arribar fins a ell. I subratllà amb orgull que en la seva caiguda només havia arrossegat una sola persona: la Rosa, la seva dona.

    Ell insistia amb molt d'orgull, de satisfacció, que malgrat ser el Secretari General del PSUC i imagina't les coses que podia conèixer de l'organització de Barcelona, gent i polítics de tota mena, doncs ell no havia donat cap informació a la policia, per ell no havia anat ningú a la presó, únicament en l'expedient aquest hi havia el Comorera i la seva dona i en un primer moment Ferran Cañameras que també va estar detingut i va estar a la presó per ajudar a que Comorera pogués rebre diners. O sigui la caiguda va començar per en Ferran Cañameras i a la presó van anar Ferran Cañameras, Comorera i la dona, ningú més. El defensor de la dona del Comorera va ser en Benet.

    Descarrega document en format PDF

  • Rafael Vidiella i Franch

    Comorera tenia raó durant tota la nostra guerra, puix que defensava la línia política del PSUC sobre el caràcter de la guerra i la revolució; però gairebé sempre els mètodes que Comorera emprava per defensar tota la política del Partit foren molt perjudicials per aquesta política. I els mètodes o els mitjans per defensar una bona política són tan importants com la causa que s'està defensant. (...) En Comorera tenia un temperament molt dur, molt sectari, molt antipàtic ?defectes gens propicis per a atreure aliats d'altres partits o organitzacions sindicals?, i, a més, era molt propens al treball personal i a imposar el seu criteri propi i molt ambiciós.

    Per exemple, quan el 21 de juliol de 1936 un grup de la CNT-FAI es va presentar a la Generalitat armat amb fusells metralladors davant Companys per imposar-li la creació del Comitè de les Milícies de Catalunya, tots els partits del Front Popular, àdhuc el POUM, que també n'era, estàvem reunits amb el president de la Generalitat per proposar-li la formació d'un nou govern de la Generalitat de Front Popular, puix que el govern que existia aleshores només era de republicans petit-burgesos. (...) La proposta de la CNT-FAI consistia en què al Comitè de Milícies hi hagués una representació igualitària de tres membres de la CNT, altres tres de la UGT i altres tres de l'Esquerra, un per la FAI i un altre per tots els partits marxistes ?recordo que el PSUC encara no s'havia fundat? un per la ?Lligueta? i un altre per la Unió de Rabassaires. La proposició cenetista-faísta afegia que el Comitè Central de les Milícies de Catalunya crearia Comitès de Milícies comarcals i locals arreu de Catalunya i la seva missió seria dirigir la guerra als fronts de Catalunya i crear milícies armades a la reraguarda per protegir el nou ordre revolucionari. (...) i el president de la Generalitat acceptà la proposició tot seguit, afegint-hi molt hàbilment l'empremta governamental següent: que el Comitè de les Milícies seria un organisme de la Generalitat i seria presidit per un conseller de la Generalitat. (és clar que aquesta presidència només era honorària i en realitat la seva feina es convertí únicament en Pagadoria, puix que es limitava pagar-nos, als components del Comitè de les Milícies, les deu pessetes diàries que ens havíem assignat de salari). Concretant: tots acceptàrem la decisió de Companys, però Comorera no la va pair mai; des del primer moment la va considerar una debilitat del president i sempre va veure amb mals ulls la formació del Comitè de les Milícies. Ell desitjava un govern sense anarco-sindicalistes, puix que al fons de la seva consciència, com la d'altres xovinistes de l'Esquerra, d'Estat Català i altres republicans petit-burgesos, dominava la idea que la CNT-FAI, és a dir tota la CNT-FAI, era un niu de ?murcianos?, com els esmentats xovinistes els anomenaven a Catalunya durant el primer bienni de la República (...). Comorera mai no va saber triar el gra de la palla que hi havia dintre de la CNT-FAI i solia prendre tota la CNT-FAI per palla.

    Del llibre de Montserrat Roig, Rafael Vidiella, l'aventura de la revolució.

    Descarrega document en format PDF

Fundació Nous Horitzons amb la col·laboració de Memorial democràtic
www.joancomorera.com | Tots els drets reservats | Copyright 2009 | webSITE creat i dissenyat per: dos punts documentació i cultura, s.l.