Joan Comorera i Solé

escrits propis: primera etapa

  • La tràgica ignorància espanyola

    Extracte del llibre publicat a Barcelona el 1919. Traducció de Josep Estruch i Traité

    Conclusió:

    "Gran segle, senyors, el segle XIX, per a Espanya. Als seus començaments la van vendre els seus reis a Napoleó, a les seves darreries l'han venuda els seus ministres a MacKinley ? " Costa

    Costa, en pronunciar aquest anatema, va oblidar que també a les darreries del segle XIX Espanya va ser venuda pels seus reis. La monarquia Habsburgo-borbònica va acabar l'obra tan sobergament començada el 1808. La boca que el 1898 va dir: "Que es perdin les colònies, però que se salvi la Corona" va ser un eco fidel d'aquell rei que s'envilia als peus de Napoleó, a Baiona, i li demanava una germana seva en matrimoni i publicava manifestos desautoritzant els "rebels", mentre Espanya agonitzava contra les hosts napoleòniques. No van ser només els seus ministres els que van vendre Espanya a MacKinley, van ser els ministres i la Corona; és a dir el règim habsburgo-borbònic.

    Les monarquies han estat funestes a tot arreu; potser a cap país han estat tan funestes com a Espanya.

    Què és Espanya per a la Monarquia? Un patrimoni; res més que un patrimoni. Els cossos, els béns, la terra, l'aire, i el sol d'Espanya no són dels espanyols, sinó de la Monarquia, que se'n serveix com dels seus béns.

    Han arribat per tots els espanyols moments suprems. El món sencer se sent envaït per la febre que precedeix els grans esdeveniments que transformen la vida. Aquesta esplèndida Revolució russa ha posat a l'ànima de cada ciutadà guspires de santa rebel?lia. A Alemanya, a Anglaterra, a França, a Argentina, a Lima, als Estats Units, a Portugal... es formen aquests grans corrents soterranis que, sords, bullents, porten plens de gasos la volta ancestral; i arribarà la gran explosió i l'ideal immanent sortirà a la llum, com la lava terrible d'un volcà.

    Espanya ha perdut grans ocasions; va deixar escapar la guerra de la Independència, el 1823, el 1848, el 1873, el 1898, el 1909, el 1917. Deixarà que caigui a les seves mans el 1919?

    I diem aquest any de 1919 perquè s'hi produiran les grans explosions.

    A l'ànima de l'espanyol rugeix un sord crit rebel, efecte de grans martiris. El nostre horitzó polític i social està carregat, saturat de gasos; la Monarquia habsburgo-borbònica es prepara per a la lluita per la conservació íntegra del seu patrimoni, que és el de tots els espanyols.

    Cada pàgina d'aquest llibre ha torturat l'esperit de l'autor: sempre ha estat enemic dels habsburgo-borbònica, sempre ha cregut amb fe, amb fanatisme gairebé, que no pot haver-hi harmonia humana mentre determinats nuclis nacionals estiguin supeditats, regits, per aquests reis, de cervell buit, de cos degenerat, de vestir cridaner, de casos amb punxa. Ara bé, no només és contrari del règim habsburgo-borbònic, sinó que l'odia amb tota la seva ànima, com pot odiar un home idealista, amant del seu país, visionari d'un esdevenidor lluminós, tots aquells homes que s'atravessen en el seu camí, ombres terribles que sobreviuen a la tràgica Edat Mitjana.

    ¿Com es pot no odiar el règim que en ple segle XX deixa inculta la terra, manté el feudalisme a Andalusia, el caciquisme a Castella i la tota Espanya, la gendocràcia, els sistema de favor, l'oligarquia, el clericalisme, el militarisme? ¿Com es pot no odiar el règim que s'envolta d'una guàrdia pretoriana per afusellar el poble? ¿Com es pot no odiar el règim culpable de l'analfabetisme mecànic, físic, intel?lectual, tècnic, estètic i moral, que ha posat l'ànima espanyola al caire de l'abisme ombrívol? ¿Com es pot no odiar el règim immoral que tot ho corromp, que busca els homes bons per comprar-los o per afusellar-los, si no es deixen comprar? ¿Com es pot no odiar el règim que va assassinar a Rizal, que va afusellar a Ferrer, que va afusellar el mariner de la Numància? ¿Com es pot no odiar el règim que va anomenar "cosí meu" l'ex-kàiser mentre aquest ex-kàiser manava enfonsar els nostres vaixells, afusellar els nostres compatriotes a Lieja, ofegar els nostres mariners i deportar els nostres paisans? ¿Com es pot no odiar el règim que va vendre novament Espanya al príncep Ratibor? ¿Quina ànima pot estimar aquest règim? ¿Quins homes, que no siguin de la camarilla, oligarques, capellans, militars o cacics, poden tolerar la persistència en el mal del règim habsburgo-borbònic?

    "Ens fan mal els llavis de tant d'haver-los fet treballar i les mans d'haver vagat tant." Des de que Costa va pronunciar aquestes paraules han passat molts anys; i, no havent-nos esmenat amb l'escarment aliè, hem continuat parlant i deixant en la inacció les nostres mans.

    Ja fa 440 anys que Isabel la Catòlica va pronunciar, per boca del seu comptador Quintanilla, aquestes memorables paraules a l'Assemblea dels Productor de Dueñas: "Pecamos contra Dios y contra la ley natural y somos unos cobardes, con sufrir la de destrucción de la tierra y el secuestro de nuestra libertad por partidos tiranos y robadores; y que no es de ellos de quienes debemos quejarnos, sino de nosotros mismos que pudiendo y debiendo someterlos y castigarlos, los hemos criado y los fomentamos con nuestro apocamiento y nuestra desunión y falta de consejo."

    Han passat quatre segles i mig i encara conserven la seva ufana lúgubre, aquestes paraules.

    Preneu el pols a la nació, escolteu, interrogueu, parleu amb la nació sencera i amb estupor veureu que Espanya és un país de descontents. Els capitalistes estan fastiguejats, perquè en plena civilització capitalista, i, per tant, de poder governamental capitalista, contra el corrent del món, no tenen el poder. Els proletaris, profundament irritats contra el cruel cinisme dels governs del rei, que treuen el màuser i el Tribunal arbitrari per respondre les seves peticions justíssimes, reivindicacions. Els pagesos, fermentant sordament per alliberar la terra. La classe mitjana, aquesta pobra i ridícula classe mitjana espanyola, criticant, murmurant, no deixant home sa, ni prestigi sencer, pateix la irritació impotent. Tota Espanya està en contra del poder irresponsable del rei i contra l'actuació encara més irresponsable dels ministres del rei.

    I malgrat aquest descontentament universal, aquesta irritació universal, els poders irresponsables i personals es mantenen en el poder.

    Ens hem passat la vida pagant impostos per tenir exèrcit i ens trobem ara que no tenim exèrcit. ¿On han anat a morir els milers de milions de pessetes pagats pels espanyols?

    Fa pocs mesos es va dir al Congrés dels Diputats: "No es pot votar un pressupost de res construcció nacional, perquè l'Estat manca de personal tècnic i administratiu competent." Això ho va dir un cert home polític que ha estat ministre moltes vegades, i tornarà a ser-ho, si el poble li deixa temps per fer-ho. I no va passar res; i no es van exigir responsabilitats del fet vergonyós; perquè Espanya és el país que manté major nombre d'empleats; és clar que empleats incompetents i inútils, només bons per convertir les oficines públiques en safaretjos de bugadera.

    Poc després del desastre colonial, Silvela, l'home que va trobar el pols d'Espanya, va dir: "A qualsevol país, quan ha passat un infortuni nacional tan greu, s'han tocat les conseqüències del desastre: a França, va caure l'Imperi i tots els que amb ell governaven, per no tornar mai més al poder, per la pèrdua només de dues províncies... I si en altres llocs, en esdevenir mutilacions de territori nacional de menys extensió i gravetat que les nostres, s'ha canviat de règim, ¿quina altra cosa es pot demanar a Espanya, davant la pèrdua de tot l'Imperi colonial, sinó el canvi de govern i de partit?

    No es va canviar de règim, només de partit; és a dir, d'homes; es va arraconar els responsables directes del desastre i es va donar la governació del país a altres homes, nets del crim i de responsabilitats. No es podia demanar menys. Si Silvela hagués estat conseqüent fins al final demanant el canvi de règim qui hi ha a "altres llocs, en esdevenir mutilacions de territori", s'explicaria perfectament que el règim atacat no obeís, tossut a conservar un poder que li convenia. Però el senyor Silvela no demanava res d'això; demanava el mínim que es podia demanar: un canvi d'homes. ¿Va acceptar l'avís, el govern, i va canviar fonamentalment la política del nostre país? No. Montero Ríos, el firmant del vergonyós Tractat de París, va tenir l'hegemonia de la política espanyola fina a la seva mort; cap general va ser castigat, cap polític va ser apartat. I la vida espanyola v continuar pels camins de sempre, governada pels homes del desastre en estreta complicitat amb la Corona i, per tant, perseguida amb sanya en el més selecte i viril de la seva personalitat.

    Diguem, amb Costa, que la causa immediata de la paràlisi nacional està a no haver fet amb els nostres governants el que els francesos van fer amb els seus el 1870, i que la causa de no haver arribat a Espanya al 1870 està a no haver passat abans per un 1793.

    Fins aquí la nostra identificació amb Costa és absoluta; però quan Costa demanava una política masculina i buscava un home que la fes, ja ens distanciem més fonamentalment.

    Un 93 no el fa un home; el fa un poble; un home pot fer el que va fer Bismarck a Alemanya, o el que van fer Narváez o Prim a Espanya: ofegar l'esperit del poble, fer-lo confiar massa en el altres i no confiar gens en ell mateix.

    Precisament, aquesta psicologia espanyola del providencialisme, examinada ja en un altre lloc, i a la qual Costa no va saber escapar, és la raó fonamental del nostre quietisme, de la nostre paràlisi. L'home de ferro és sempre un tirà; i els tirans no serveixen sinó per fer mal a les col?lectivitats.

    No és l'home, a qui hem de buscar, com Diògenes el seu, sinó el poble; fer que se superi a ell mateix, que tingui confiança en ell mateix i en el seu esforç inesgotable. El poder dictatorial emborratxa, i podria molt ben passar que, si demà trobàvem l'home de Costa i li donéssim el poder sense limitacions, carta blanca per fer i desfer, aquest home, atacat de vertigen, voldria ser massa personal i dictador: que ataqués i destrossés el poble. El poble no ha de lliurar-se a ningú; es deu a ell mateix i a ningú més. ¿Quina ha estat la característica del segle XIX espanyol? Aquesta, precisament; deixa de les prerrogatives populars; Calomarde, Espartero, Narváez, González Bravo, O'Donell, Serrat, Prim, Cánovas... tots aquests homes van voler ser l'home, i moltes vegades el poble hi va veure l'home de ferro. I què va passar? Que amb aquesta política de grans homes vam arribar al desastre colonial.

    Naturalment que, fugint dels grans homes i demanant que sigui el poble mateix el seu dictador, si de totes passades es vol aquesta paraula, caiem en aquesta sima formidable: la Revolució.

    El foc crema i carbonitza, però desinfecta. La Revolució és el gran incendi; crema, carbonitza, però desinfecta. I és sabut que el gran problema nacional és la desinfecció.

    Allò de "bassal pestilent" no és una simple figura retòrica, sinó sintètica expressió de la realitat.

    I si no volem morir tots epidemiats, no hi ha altre remei que valer-se del poderós desinfectant: la Revolució. Hi ha mil maneres de morir heroicament: al camp de batalla, a les barricades, a la fàbrica, a la mar, en la diària lluita per la vida; però no hi ha possibilitat d'heroisme si es mor al fang; el fang és sinònim de vergonyós; una mort així humilia. El gentil i encantador bescomte d'Esceubleau, era l'amant preferit de la duquessa de Sourdis; una nit els amants van ser sorpresos pel marit de la duquessa, el duc de Sourdis; el cavaller d'Esceubleau va fugir tan precipitadament que va caure en una claveguera de París, ja no en va sortir, el fang el va ofegar; la duquessa, en saber la lamentable fi del seus amors, no va tenir ocasió de plorar pel gentil cavaller, perquè va perdre el temps respirant sals.

    Des del desastre, anem perdent el temps conjugant els verbs "reconstruir" i "renovar", i la reconstrucció i la renovació no arriben mai.

    No hi persistim. Què necessita Espanya? ¿Homes lleials que estimin el poble i que sentin la responsabilitat del Poder? Doncs no cal res més sinó agafar aquests homes i donar-los el poder.

    Però aquí ens trobem amb això: tot el que hi ha de sa en l'opinió espanyola, des de la premsa a la fàbrica, fa anys que està repetint el mateix al rei: "Canvieu d'homes, desfeu-vos dels homes del desastre." I encara més. Partits polítics sencers, el reformisme, per exemple, no volen continuar per la vida romàntica, han desertat del republicanisme per oferir-se al rei. És a dir, el rei ha tingut ocasió de fer una selecció d'homes nous, idealistes, que demanen el poder per salvar Espanya de la mort pestilent. Què ha fet el rei? Rebutjar continuadament aquesta solució que podria ser favorable al poble; i el canvi d'home i de costums polítics no ha començat encara, ni començarà.

    Aquest és un carreró sense sortida. La Revolució tiraria per terra la tàpia que tanca el corraló, però les paraules i els bons consells s'estrellen contra la paret.

    Per què no es decideixen d'una vegada a enderrocar l'obstacle? Perquè és ben clar que l'obstacle és el rei, el règim habsburgo-borbònic. Què s'hi oposa? La por a la República? Por de què? ¿És que si hi ha perill de forassenyadament total no arribarà igualment amb la Monarquia? També vindrà, i de manera més terrible. Amb la República desapareixeria, com a mínim, el poder irresponsable i personal, es faria vertadera política de reconstrucció i de renovació. Tingueu present això: que el gran esclat social vindrà, perquè està al si del temps que vivim, i el que ha de ser, és, i allò que veu la seva hora arribada, obra; i que si el gran cataclisme ens agafa amb el règim habsburgo-borbònic a coll, les conseqüències seran molt més terribles.

    A més a més, el canvi de règim és qüestió de dignitat històrica; cap ciutadà conscient i digne pot conviure amb un règim que ha convertit la nostra Espanya en el país ombrívol de les ombres.

    Confessem sincerament que n entenem el criteri d'alguns homes il?lustres, d'intel?ligència preclara, de voluntat, personalíssims, dignes ciutadans, José Ortega y Gasset entre ells, que sabent tant com nosaltres, més que nosaltres, el que ha fet d'Espanya el règim habsburgo-borbònic, dubten, titubegen, davant d'aquesta idea de canvi de règim. Les seves exhortacions admirables, ¿no han estat sempre desoïdes amb menyspreu? ¿Per què persisteixen en aquest camí que ens pot conduir només al deshonor?

    I no cregueu que l'espantós, per alguns, "salt en les tenebres", com diu Miguel de Unamuno, és el canvi de règim. No; aquí no hi ha salt en les tenebres, ni res que se li assembli. És només una qüestió prèvia. Volem o no el ressorgiment d'Espanya? Sí? Llavors no hi ha altre remei que tirar per la borda tota la camarilla habsburgo-borbònic, que té Espanya per patrimoni, i la història d'Espanya per una simple història de família.

    El salt en les tenebres vindrà després, i vindrà tant si canviem de règim, com si no. Només que la profunditat tenebrosa serà menys fosca si la il?luminen amb el focus republicà i no amb una espelma monàrquica.

    Indubtablement, s'apropen dies ombrívols per a tots els espanyols. Nosaltres, que ansiem amb vehemència la Revolució, comprenem tots els seus perills. La Revolució s'empassa els seus propis fills, els que la provoquen són sovint les seves primeres víctimes. La Revolució no només farà sofrir els vertaders culpables de les nostres vergonyes, sinó que també podrà aixafar algú dels nostres, que li pertanyerà en cos i ànima. Però que significa això? Res; la meva vida, la de l'altre, la del més enllà, són zeros a l'esquerra d'un decimal, davant de l'esdevenidor.

    Els homes, tots es deuen a l'esdevenidor. Feliç el que mor deixant un món millor que el que va trobar.

    Espanya és germana de Rússia; i, d'Europa, és l'únic país que pot acceptar i practicar una Revolució bolxevic. Una Revolució d'analfabets, ha de ser una cosa espantosa, però també sublim.

    Acceptem les coses tal com són. L'Espanya nostra no és com nosaltres voldríem que fos. Pitjor. Malgrat tot, cal anar endavant, vingui el que vingui. I si hem de morir que no sigui ofegats pel fang, que envileix i humilia, sinó ofegats per la sang, que purifica i ennobleix, amanyagats pels crits del poble que obre el solc d'una vida millor i més digna.

    Descarrega document en format PDF

  • La tragèdia espanyola. El terrorisme barceloní és policial. El terrorisme és una política dinàstica contra Catalunya

    Article de Joan Comorera publicat a La Vanguardia, 22 de juliol de 1923 ?. Traducció del castellà de Josep Estruch i Traité.

    No fa gaires dies La Vanguardia va publicar un paràgraf d'un discurs pronunciat per un diputat republicà a la cambra espanyola, que denunciava la policia del rei més simpàtic del món com a organitzadora i sostenidora del vergonyós terrorisme barceloní.

    Encara que aquelles paraules no haguessin vingut a aclarir una situació fosca, l'objectiva, imparcial observació del trist fenomen ens conduïa a la mateixa conclusió: el terrorisme barceloní és policial.

    Dues èpoques terroristes

    A principis de segle. Als anys 1905-1908, Barcelona va patir una sagnant campanya terrorista: van esclatar moltes bombes que van matar gran quantitat de pacífics ciutadans, de tota edat i sexe.

    Bombes anarquistes, com es proclamava a Espanya i a l'estranger? No. Bombes policials.

    Un anarquista de debò no posa bombes al carrer. És un home de passió que creu equivocadament que realitza una acció humanitària sacrificant determinats personatges que per raons polítiques i socials del moment sobresurten amb els colors ombrívols de la repressió ordenada per ells o realitzada sota la seva responsabilitat. Un atemptat anarquista té la seva ideologia que permet definir-lo infal?liblement en una successió d'atemptats.

    Aquest comprovació d'ordre especulatiu, per si no fos prou a certes consciències, està plenament corroborada pels fets.

    Escassos eren els dies en què no esclataven bombes als punts més cèntrics i concorreguts de Barcelona, sense que la policia fes res per posar fi a les audàcies dels bandolers.

    Tant es va allargar aquesta situació denigrant que el comerç barceloní es va organitzar per contractar un cèlebre detectiu anglès, que al cap de poc d'estudiar els fets sobre el terreny va dir: "Si em deixen treballar, en una hora acabo tot això. Sé qui són els terroristes, sé on està l'organització central dels terroristes: a la jefatura de policia."

    No el van deixar treballar tranquil. Al cap de pocs dies el detectiu anglès va ser embarcat cap a Londres i les bombes van continuar la seva destrucció.

    És clar que la policia omplia les presons. Però amb treballadors honestos, delinqüents per la seva consciència, i, que per la seva rectitud de conducta, la claredat de les seves idees molestava els organitzadors de la sinistra campanya.

    Finalment, un policia "del carrer", d'uniforme, un d'aquests infeliços que formen número i desconeixen les "altes" operacions político-socials dels seus superiors, va detenir una vella en l'instant mateix que posava una bomba a la porta d'una casa d'inquilins.

    La trama estava descoberta i la policia no va poder tirar terra sobre l'afer. La vella era la mare dels germans Rull.

    Es va fer el procés. Rull, el gran i cap de la família terrorista, declarava de forma enigmàtica i no negava que la seva tranquil?litat era completa, perquè "tenia a favor seu grans falques"... Tot d'una, Rull, l'home que posseïa el secret, va ser penjat.

    Qui era Rull? Un confident de la policia. Ell, la seva mare i el seu germà estaven a sou de la policia... Altrament, abans de la prova oficial, aquest era el secret esbombat per tota la ciutat comtal.

    1917-1923. A mitjan 1917 comença la nova campanya terrorista.

    En la seva primera fase prové de l'estranger, d'Alemanya. El seu organitzador va ser l'anomenat baró Koening. Les bandes de Koening tenien la missió d'assassinar els industrials que fabricaven municions per als aliats i de sembrar el pànic entre els obrers matant-ne alguns amb l'objecte d'imposar un boicot forçat a les fàbriques dels esmentats industrials. Molts patrons i obrers van caure, algunes fàbriques van ser volades.

    Quina actitud va tenir la policia? De complaença, perquè la monarquia era netament germanòfila, i de complicitat.

    De complicitat, hem dit, i ho demostrarem.

    Un dels caps de l'organització Koening era Bravo Portillo, inspector de policia (equivalent allà a comissari), Barcelona odiava profundament Bravo Portillo, perquè el sabia pervers còmplice de lladres, espia i sanguinari: obrer que queia a les seves mans sofria tota la llei de martiris.

    Un cert dia, Solidaritat Obrera, òrgan de la confederació nacional de treballadors, va publicar el facsímil, dipositat l'original al jutjat, d'un document del qual es deduïa clarament que dos vaixells espanyols havien estat enfonsats per un submarí alemany gràcies a les instruccions del policia-espia; Solidaritat Obrera va continuar la seva campanya i una a una van desfilar totes les terribles fetes del bòfia. Tanmateix, Bravo Portillo va continuar al seu lloc; ningú el va molestar. Tant de cinisme va commoure la ciutat a tal extrem que el govern es va decidir a "intervenir": Bravo Portillo va ser empresonat, posat poc després en llibertat i portat a Madrid... i encara no al cap de dos mesos tornava a Barcelona a ocupar el seu lloc i encara hi continuaria si no l'hagués tret del mig una bala benefactora, festejada sorollosament a tot Barcelona, sense distinció de classes.

    Va acabar la guerra i les bandes a sou d'alemany van continuar la seva acció... però a sou de la policia.

    I s'organitzà la segona cacera de l'obrer. En cauen centenars, assassinats en ple dia i als carrers de la ciutat, uns, a les carreteres que recorrien emmanillats, altres.

    S'inaugura el regnat dels pistolers.

    Pistolers "rojos"? No. Pistolers policials.

    Si aquests pistolers fossin "rojos" com sistemàticament afirmen certes, per no dir totes, agències telegràfiques, que deuen saber el color i el pes dels fons secrets amuntegats en l'anomenat "fons de rèptils", el seu domini hauria estat efímer. Ningú pot sostenir que una ciutat amb més d'un milió d'habitants, saturada de forces policials, sigui presa permanent d'alguns bandits, si aquests bandits no compten amb el suport de la policia, o no figuren en les seves pròpies files. Que en el decurs d'aquests anys també han caigut alguns patrons? Res més cert. Però, deixant de costat aquells burgesos de menor quantia assassinats per la mateixa organització policial "per despistar", ¿no és lògic que les organitzacions obreres, tractades a sang i a foc, acorralades; que els treballadors, perseguits com a gossos, reaccionessin de tant en tant en la forma violenta imposada pels de dalt?

    La violència crida la violència, sentència ja vulgar de tan matemàtica.

    El terrorisme va assolir el seu màxim de potència sota la governació del funest general Martínez Anido, un de tants favorits del rei de la simpatia.

    En el seu temps es van crear, a part de les ja existents, les bandes de pistolers anomenades "requetés", i per enganyar el ingenus es declararen defensors del pretendent Jaime de Borbón, ja que no rei d'Espanya, rei màxim dels cabarets parisencs.

    L'òrgan d'aquests "requetés", un setmanari clandestí, perquè no hi consta l'adreça ni el peu d'impremta, és l'òrgan dels assassins i va a càrrec seu indicar als pistolers les seves futures víctimes.

    Arran de "Protesta" ja que així es titula el pasquí, llegim un manifest adreçat a la Lliga dels Drets de l'Home, de París: "És un diari sense peu d'impremta ni adreça que té el costum de publicar retrats facilitats pel cap de la policia barcelonina, per cridar sobre els individus fotografiats l'odi de les bandes armades per la policia."

    Per altra banda, en una carta particular d'un amic estimat, d'un company, un dels més nobles i actius socialistes de Catalunya, es llegeix: "?Protesta? és l'òrgan del ?requeté?, del grup terrorista organitzat per Martínez Anido; els retrats que publica ?com es pot veure? són trets del fitxer antropomètric de la policia." (...)

    És una política dinàstica contra Catalunya.

    Sí, aquest és el perquè de la permanent acció terrorista de la policia barcelonina.

    I les proves abunden.

    L'odi de la dinastia borbònica a Catalunya va començar amb el primer rei borbó, perquè Felip V va haver de sotmetre-la a la força, mitjançant una guerra llarga i sagnant.

    Aquest odi de família ha anat augmentant amb el temps fins a fer-se implacable ara.

    No perdona a Catalunya la seva permanent inquietud espiritual.

    La monarquia espanyola descansa sobre les masses gregàries de l'Espanya central. I les seves hores d'inquietud sonen sempre a Catalunya, la consciència cívica de la qual és superior a la de la resta d'Espanya, potser perquè rep directament la influència francesa, o per raons profundes de caràcter se subleva constantment: vibra en perpètua rebel?lia contra la ignomínia de la política espanyola. Catalunya és la pedra que cau en el bassal de granotes. I les granotes no perdonen a qui pertorba el seu idiotisme raucador.

    (...)

    Descarrega document en format PDF

  • Sobre Largo Caballero i l'Estatut

    Article de Joan Comorera a ?La setmana política. Patriota sent per cent?. a Justícia Social, 3a. Època, núm. 45, 14 de maig de 1932.

    Ha dit Largo Caballero: "No volem que s'atorgui res que pugi ésser una minva per a la unitat nacional... Hi haurà, en definitiva Estatut, sense desmembracions."

    ¿Ha parlat l'espanyol o el socialista? L'Espanyol. Sols un espanyol segle XIX, antisocialista, pot parlar d'unitat nacional, pot veure en l'Estatut una "desmembració". Un socialista, no.

    Un socialista sap que el concepte de sobirania ha estat superat pel de coordinació internacional de principis i interessos.

    Un socialista sap que el concepte de pàtria no és ja el que podia tenir un príncep de sang, ni un príncep d'alcova, o els malaurats "herois" de Cavite.

    Un socialista sap que el concepte d'unitat no vol dir ja absorció, ni centralització, ni sometiment a un centre més o menys artificial, de parasitisme més o menys accentuat.

    Un socialista sap que tots aquests conceptes, com tants d'altres que regulen i dirigeixen la vida dels homes i dels pobles, han sofert una revisió profunda justament sota la llum poderosa dels principis i del mètode socialistes.

    I, també, un socialista sap que únicament una mentalitat imperialista ha d'oposar la unitat pàtria al principi d'autodeterminació, de veure un perill de desmembració en una redistribució de serveis i de facultats dins d'un clos estatal.

    ¿Què és, doncs, Largo Caballero?

    Descarrega document en format PDF

  • Eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933

    Intervenció de Joan Comorera al míting de presentació de la candidatura de la Unió Socialista de Catalunya (USC).

    El BOC ? no accepta la proposta de la USC d'unificació marxista.

    Recorda que la USC i els seus homes han estat víctima d'un atac sistemàtic dels òrgans periodístics del BOC. La caiguda de la socialdemocràcia alemanya, però obrí els ulls a molts companys i s'iniciaren amb el BOC i el grup dels "trenta" ? converses en tons cordials, en les quals la USC proposà la unificació del moviment marxista a Catalunya per ésser aquesta unificació l'única acció eficaç contra el feixisme. La proposició fou rebutjada; malgrat això, hem col?laborat en l'acció contra el feixisme, però hem vist que a la noblesa de les nostres intencions s'ha respost amb una intenció no tan honesta una intenció simplement electoral. Així que s'anuncià la data de les eleccions municipals, el C.E. de la USC va rebre una carta molt cordial del PC proposant un pacte amb la USC i una tal Federació Socialista del PSOE. A aquesta cara nosaltres contestàrem que calia aclarir primer què significava aquesta darrera indicació.

    Eren aleshores els dies de la crisi del Govern Lerroux, dies d'inquietud i d'angoixa. Un dia d'aquells rebérem dels nostres companys de Madrid notícies més alarmants, més alarmants de mai, i ens mobilitzàrem per posar-los en contacte amb els companys del "Trenta" i amb els del BOC per establir una entesa d'acció davant del perill que s'apuntava. Aprofitàrem aquella ocasió per parlar extensament amb Maurín sobre les cartes canviades, i li férem avinent que no podríem entrar amb relació mentre no s'eliminés un grup que no podíem reconèixer. Intentàrem fer-li veure que ells no devien entrar en els nostres plets interiors i que la seva posició no era lògica puix invitaven a la formació d'un front únic un grup sense representació de cap mena i en canvi deixaven fora el Partit Comunista de Catalunya.

    Aquella nit jo vaig repetir a Maurín la nostra tesi que l'aliança electoral no té importància si no es va a una unificació. Si aquesta aliança signifiqués la unificació, aquella mateixa nit hauria quedat signat el pacte, com així es va dir a Maurín.

    Aquest criteri no fou acceptat, i veient això, enduts per la nostra transigència, proposàrem un pacte postelectoral que ens assegurés un cert període de respecte mutu i d'acció comuna. Cap de les condicions fou acceptada i davant d'aquests fets, el C.E. de la USC aconsellà a la F.C. de Barcelona anar sola a les eleccions.

    (...)

    Per això la USC va propiciar l'ample front d'esquerres. L'únic partit que respongué a aquesta crida fou l'Esquerra Republicana de Catalunya. A l'endemà mateix hi hagué un canvi d'impressions amb el seu president. Aquesta coalició d'esquerres, al nostre criteri, anava des de l'Acció Catalana fins als comunistes i així ho manifestàrem al senyor Macià.

    Un fracàs de les gestions prop del grup oprimit i AC

    Immediatament, el company Serra i Moret i jo iniciàrem gestions prop del grup Lluhí per posar-lo en relació amb l'Esquerra. Les gestions es feren i el senyor Macià digué que ell no seria un obstacle. Però amb fonda sorpresa, a l'endemà veiérem com el grup "Opinió" accentuava els seus atacs contra l'Esquerra i arribàrem a la conclusió que sols es proposaven formar un front d'esquerres contra l'Esquerra. Es portaren també gestions prop d'Acció Catalana, però tot fou debades, perquè aquests imposaren una participació de dotze candidats. L'Esquerra hagué de dir-los que només podia acceptar els tres que tenia, cosa que ja té molta importància, puix que cap dels actuals diputats no ha estat elegit pels vots del propi partit. (...)

    Comencen uns dies difícils. Els nostres enemics ens tractaran de tot. Tot ens serà dit, per separar-nos, per disgregar-nos, per desmoralitzar-nos. Cal que tots els companys tinguin el valor de controlar els seus nervis. És possible que el CE de la USC s'hagi equivocat, puix no som infal?libles, però cal advertir que aquesta opinió dels companys no pot significar una indisciplina. Cal tenir en compte que totes les responsabilitats poden ésser exigides dintre el nostre partit. Cal que ens formem una nova consciència, cal saber el que és una disciplina socialista. Cal fer això, car de no fer-ho, ultra la disciplina, hi hauria una injúria greu contra els membres del C.E., que en aquests dies han sofert més que tots els militants, davant la gran responsabilitat dels moments i davant la sorpresa dels esdeveniments. Hem sofert per l'organització, hem viscut per l'organització. Hem cregut veure quina era la necessitat del moment polític. Creiem que hem encertat i sabem que en aquesta lluita tos sabreu fer un sol cos per lluitar pel triomf de les esquerres i per la destrucció definitiva de la reacció.

    Descarrega document en format PDF

  • La mort del president Macià

    Declaracions de Joan Comorera després de l'enterrament. Justícia Social, núm. 130, 30 de desembre de 1933.

    En l'acte d'avui no s'ha de veure solament una manifestació de simpatia per un home, sinó d'adhesió a una idea. Avui s'ha demostrat que Catalunya no és una ficció de poetes ni de polítics, sinó una realitat viva. Aquesta demostració s'ha anat desenrotllant d'una manera lenta i imponent davant homes que la necessitaven, als quals podrà ésser útil en els pròxims esdeveniments que es preparen: davant Alcalà Zamora, que privà Catalunya del seu millor suport en dissoldre Corts; davant el ministre de Marina, representant d'un Govern enemic de Catalunya, més per raons inconfessables que per raons íntimes o ideològiques; davant Prieto, que ha pogut així veure com la Catalunya que nosaltres estimem és una massa immensa de treballadors, i finalment davant els cossos armats, els més rebels a comprendre els valors del nostre poble i els més esquerps per a les noves funcions i els caps dels quals hauran pogut constatar i podran certificar que, aquest mateix poble commogut d'avui, el trobaran demà contra ells si ells serveixen els objectius obscurs de la reacció.

    Macià ha retut el darrer gran servei a Catalunya en cloure d'una manera tan gloriosa la primera etapa de la nostra revolució. Els qui el succeeixin immediatament no tindran la vida fàcil; hauran de compensar amb accions constants la diferència sentimental que hi haurà entre ells i el gran desaparegut.

    Val a dir que l'etapa Macià ha estat l'etapa sentimental que ha remogut a fons les energies catalanes i la que s'inicia amb la seva mort ha d'ésser l'etapa constructiva, més substantivament revolucionària. Macià pogué, degué ésser la flama romàntica, i ara necessitem paletes senzills i infatigables que posant pedra sobre pedra construeixin la casa ideal.

    Per tant, la política del nou Govern ha de caracteritzar-se per una ruptura definitiva amb el passat. Hem de parlar menys i fer més. Hem de resoldre un a un tots els problemes que són l'origen i la justificació del moment revolucionari.

    (...)

    Descarrega document en format PDF

  • La gravetat de l'hora actual

    Joan Comorera, en presència d'una enorme massa de treballadors fixa la posició de la USC en aquest moment revolucionari.

    Ens trobem, amics, en una hora essencial de la vida política del nostre poble, en la qual l'experiència passada ens ha de determinar la conducta del present. És necessari, per evitar qualsevol moment de defallença, que tots els ciutadans sàpiguen i vegin que del maremàgnum present sorgeix un nou moviment que més de pressa que molts no es pensen prendrà la iniciativa i la direcció del moment present.

    Abans que res, però, hem de fixar-nos en el camí transcorregut pel nostre partit. Hem de preguntar-nos què érem antany i què som avaui i d'aquest contrast traurem una clara visió del que demà serem. Fa tres anys, eren un grup gairebé insignificant: un grup d'intel?lectuals, d'aficionats d'obrers tot just eixits de l'anarquisme que cabien dintre de la palma de la mà. Però malgrat llur nombre reduït, aquells homes perfilaven ja les línies futures del moviment. Sabien que Catalunya era un país de tradició individualista acostumat a les fantasies cabalistes i a pesar de tots els factors adversos amb què topaven, aquells homes tingueren fe en els propis destins i en els destins del socialisme a Catalunya i cregueren que tot era possible amb un esforç. I la realitat els ha donat la raó: avui aquell grup d'homes s'ha convertit en 7.000 cotitzants i 130 seccions constituïdes arreu de Catalunya i prop de cent en constitució. Aquells homes que veien amb plena recança els palaus del moviment obrer internacional, es troben ara instal?lats en aquest palau. Han vist com entretant han caigut gegants com la FAI i com hem realitzat el somni de tot lluitador, de poder intervenir fondament en el moviment sindical fins al punt de trobar-nos a la vetlla de sorgir a Catalunya un gran moviment sindical. Aquesta tasca de tres anys no es pas solament el premi de l'esforç ni de la voluntat, sinó principalment de l'observança de dos principia: la fidelitat absoluta als nostres ideals i el no dogmatisme pràctic. (...)

    A través del temps la nostra tàctica ha estat increbantable.

    La iniciàrem ja el 14 d'abril, i la visió clara de la situació d'aleshores ens dugué a la victòria. Després, sabérem veure com en el primer pla de la vibració popular es situava la lluita per l'Estatut i la USC col?laborà en el primer govern de la Generalitat fins a la victòria de l'Estatut. A l'endemà començà un nou període i la USC deixà la responsabilitat de la gestió de Govern al partit majoritari i inicià l'oposició, la qual anà intensificant fins que calgué cessar-la sobtadament davant els fets que es produïren i que ens obligaren a un canvi de tàctica. Havia caigut Azaña: les Constituents eren dissoltes. Calia reaccionar per no perdre-ho tot. renunciàrem a l'oposició i llançàrem una nova consigna: Front d'esquerres contra la reacció! A Catalunya aquesta consigna fou escoltada però no a la resta d'Espanya i d'aquí vingué la situació present.

    A l'endemà de la desfeta republicana a Espanya els perills s'intensificaren en l'ordre general. Des del començament es veié el propòsit de les hosts monàrquiques de destruir l'obra de les Constituents i de retornar a la situació d'abans del 14 d'abril. En el camp local el problema s'agreujà per la pèrdua de l'home que havia estat el símbol del redreçament republicà i autonomista: Macià. Tot trontollava. L'opinió catalana davallava pel pendent de la descomposició. L'empenta exterior era cada dia més vigorosa. I contra els insults d'altres companys i la incomprensió dels propis amics, els dirigents de la USC exigiren el compliment de la consigna i prengué la responsabilitat no sols d'anar a la coalició sinó a la col?laboració governamental i com a fruit d'aquesta tàctica Catalunya esdevingué una excepció i un exemple en tota l'Espanya republicana. Gràcies a la nostra tàctica el 90 per cent dels ajuntaments de Catalunya caigueren a la nostra mà en les darreres eleccions municipals.

    Tot ha anat succeint com havíem previst. Temps enrera, davant la inquietud de les nostres Joventuts els recomanàvem un xic de paciència, puix que aviat tindrien l'ocasió d'intervenir decididament. Ja som allí on anunciàrem! La tàctica de la USC ens ha portat a la situació de fortitud actual, fortitud que no sols sorgeix de per si, sinó per contrast amb tàctiques d'altres partits.

    Cal que seguim, per exemple, la línia de conducta del Partit Socialista espanyol per veure com és de perillós fugir de la tàctica conscient per caure en la tàctica sistemàticament catastròfica.

    A l'endemà de la caiguda d'Azaña, els companys socialistes espanyols cregueren arribada l'hora de la propaganda intransigent, i de defugir el contacte amb les altres forces d'esquerres.

    La gran campanya electoral socialista que se'n seguí tingué com a consigna, ni més ni menys que la revolució social. Però els resultats foren tots uns altres: la dispersió fou la victòria de la reacció. Però aquest resultat no bastà encara per determinar una rectificació; la mateixa tàctica perseverà i es caigué en els errors de la literatura revolucionària i de les amenaces revolucionàries, quan sabem que no hem mai d'amenaçar, sinó de saber obrar quan sigui l'hora.

    El 19 de novembre ?, els socialistes espanyols perderen les eleccions i no hi hagué l'anunciada revolució. Es perdé la majoria i la revolució tampoc no esclatà. S'anuncià que no es permetria que les Corts es reunissin i les Corts es reuniren i no passà res. I pujà Lerroux i tampoc passà res. I sorgí la consigna final, per a la qual es reservà tota l'energia de les organitzacions obreres. Ni un pas enrere! Però les Corts ordinàries iniciaren la seva cursa de provocacions, i en cap cas no es féu la revolució. I paral?lelament a la davallada de la tàctica catastròfica el Govern intensificà l'ofensiva contra el Partit i la UGT. Es perdé la vaga del ram de la construcció, la de les Arts Gràfiques, la dels Metal?lúrgics i darrerament la dels Camperols. Progressivament, la força sindical de la UGT ha perdut vigoria i ànima, i avui si volguessin fer la revolució ja no la podrien fer. Els ajuntaments socialistes han estat destruïts; els homes més intel?ligents destrossats. I no ha passat res. Les conseqüències d'aquesta tàctica són avui: un govern pseudo-republicà, corromput, centenars de morts milers de presoners, multituds decebudes i pitjor que res, la FAI infiltrada com un corc en les sanes organitzacions d'abans.

    Ha arribar el moment, però, en que les dues tàctiques s'han trobat i d'aquesta topada ha eixit el reconeixement dels companys espanyols dels propis errors i un canvi de tàctica. Aquesta confluència de tàctiques, no han estat ells sinó nosaltres els que l'hem provocada, exercint dignament els nostres drets i defensant-los ardidament. La causa n'ha estat la Llei de Contractes de Conreu ?. I sobre això hem de declarar d'una manera pública que som nosaltres els que hem provocat d'una manera conscient la present situació revolucionària. Hem estat nosaltres els animadors de la Llei de Contractes. Tot just constituït el Parlament català la USC presentà ja el primer projecte de llei de conreus. I si bé aquest projecte ha restat a la Comissió, els seus principis han estat incorporats a l'actual llei. I quan anàrem a la coalició electoral, fou amb la condició de dictaminar la llei abans del 19 de novembre. I quan col?laboràrem en el Govern ?, la nostra condició primera fou que la primera llei que sortís de Parlament fos la de Contractes de Conreu. Tot s'ha complert. I si teníem interès a realitzar ràpidament aquesta llei, no era perquè fos fusta ni perfecte, sinó perquè sabíem que amb aquesta llei havíem d'arribar forçosament a situacions revolucionàries. La millor defensa de l'autonomia era la de lligar la sort dels explotats a la de l'autonomia.

    Recordàvem l'experiència de Rússia i d'una manera intel?ligent i conscient hem anat a aquesta situació revolucionària. Votada la Llei s'havia de provocar forçosament una reacció a la resta d'Espanya, i d'aquesta disparitat d'accions havia d'eixir la present situació.

    El Tribunal de Garanties negà competència al Parlament de Catalunya a legislar sobre la matèria, però Catalunya mantingué íntegra la llei.

    Semblava inevitable la violència i avui encara sembla absurd que no s'hagi produït. I fou en resposta a la posició digna i ferma dels homes de Catalunya que es produí aquella coincidència a la resta d'Espanya de què parlàvem suara. Sobtadament Catalunya esdevingué l'eix de la política republicana, la seu del veritable govern republicà, això dit per aquells homes que abans ens havien atacat i ens havien titllat de traïdors. No ens sorprengué, perquè coneixem massa els nostres professionals de la revolució per estranyar-nos-en.

    Sabem com els ultrarevolucionaris s'havien ofert a la Generalitat, amb ocasió de la crisi Lerroux. Sabem com tot just ara els comunistes i aquella Aliança Obrera que ens havia expulsat s'han anat a oferir a la Generalitat, al conseller Dencàs.

    S'ha fet el front únic fora de Catalunya en defensa de Catalunya. De l'enemistat entre els partits d'esquerra es va arribant a una nova aliança. No els en fem cap retret. Al contrari, felicitem-nos-en tots plegats. Som nosaltres els que la provocàrem. Tant de bo no hagués calgut.

    (...)

    Descarrega document en format PDF

  • Cartes a un company

    Joan Comorera sobre la unificació socialista i comunista. Penal del Puerto de Santa María, novembre de 1935.

    Comprenc, benvolgut company, i comparteixo la teva inquietud. Dius que el moment és bo per crear a Catalunya el gran partit polític de la classe treballadora, car l'anarquisme és ja curiosa peça de museu i l'experiència petit-burgesa ha estat massa alliçonadora. Jo n'estic tan convençut com tu. Però, aquesta netedat teva de visió política s'enterboleix quan vols puntualitzar la tàctica a emprar. ¿Quin és el bon camí?, et preguntes. L'Aliança Obrera? La unificació? Influències contràries, afeccions diverses, la mateixa intensitat del desig, et porten d'un costat a altre et maregen i et presenten un dia com a aliancista entusiasta i l'endemà coma unionista aferrissat, i mentrestant la teva acció està òrfena de direcció clara i recta, sense la qual un partit fort esdevé feble i acaba per desaparèixer si un enèrgic cop de timó no fixa a temps el rumb.

    En primer terme, si vols veure-hi clar, has d'acceptar això: la tàctica aliancista és contrària a la tàctica unionista. Un unionista no admet íntimament l'aliança. Unificació vol dir esborrar rètols i retolets i bastir damunt les runes de petites vanitats un únic, poderós i fraternal partit. L'aliança vol dir estabilització dels partits i partidets i submissió dels més sincers i solvents i honestos, en el si del Comitè, als grupets més irresponsables i demagogs, als famosos grupets que no tenint força per fer córrer un guàrdia municipal mengen fetge de burgès en somni i en vetlla. L'aliança esperona els fundadors professionals de nous grups i grupets, els alleta, els immortalitza en posar a les seves mans l'instrument cobejat de xantatge demagògic. I en la veritat interna que la massa enlluernada amb tòpics tarda a veure, l'aliança esdevé una mena de Pari de Monipodi en el qual els representants de partits i partidets, grups i grupets nous de trinca s'obliden de la burgesia per l'afany dels fitxers aliens, pel desig morbós de portar el desconcert, la desmoralització i la dispersió als rengles "afins". Els aliancistes no volen la unificació i aquesta, per a ells, no és més que la careta que es posen en sortir a escena i llencen menyspreatius a les escombraries en retornar a la intimitat: és, ben cru, una diversió estratègica. Si no fos així, dirien com jo: aliança, no; unificació, sí!

    ¿Creus tu, estimat company, que l'aliança és l'antesala de la unificació, quan aquesta és impossible? Si fos veritablement impossible, bona part del que t'he dit sobre la tàctica aliancista no tindria gran valor. Però, qui pot avui afirmar la impossibilitat d'una unificació? Avui, no és impossible. Fa uns quants anys sí que ho era, tant que ni d'aliances es podia parlar, car un abisme de lluites i de greuges recíprocs separava les dues branques del Socialisme, a més d'un aparent abisme tàctic. Els anys no han passat en va i l'abisme està curull de sang, llàgrimes i dolors i sobre ell, d'un i altre costat, es por ja avançar fins a trobar-se i donar-se l'abraçada germanívola.

    Fem-ho, estimat company!

    Com?, ja que no n'hi ha prou de dir-ho, preguntes tu.

    A Catalunya, essent tan petita, som, entre partits i partidets: Unió Socialista de Catalunya, Partit Català Proletari, Partido Socialista Obrero Español, POUM, Partit Comunista de Catalunya, Partit Sindicalista, comptant aquests per a tan pocs barrets! De tot això entre els partits obrers. De molts caps en pot sortir un partit únic? Ho dubtes i jo no. Cal, en primer terme, establir dos grups Unió Socialista de Catalunya, Partit Català Proletari, Partit Comunista de Catalunya i Partido Socialista Obrero Español, primer grup, i POUM i Partido Sindicalista, segon grup. Els partits del primer grup poden arribar amb certa facilitat i rapidesa a una fusió. Amb els partits del segon grup la fusió és indesitjable, mentre no resolguin d'una manera clara i definitiva una qüestió prèvia.

    La Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català proletari ja han resolt pràcticament el problema i de la seva fusió en sortirà el Partit Socialista de Catalunya. La fusió amb el Partit Comunista de Catalunya la veig possible en temps curt, per mitjana comprensió que hi hagi, després de la comunicació de la Tercera Internacional rebuda per la USC, i d'ella en podria néixer el Partit Socialista de Catalunya (Secció Catalana de la Internacional Comunista). ¿Què no ho creus, estimat company? T'esvera el mot comunista? Per què? ¿No has llegit mai l'adagi castellà: "tanto monta, monta tanto"? Hi havia quelcom que separava els partits socialistes i comunistes, però aquest quelcom ha desaparegut després dels acords presos per l'últim Congrés de la Tercera Internacional. Sí, però, i els comunistes?, preguntes. Sí jo, socialista, accepto pertànyer a la Internacional Comunista, ¿voldran els comunistes militar en un Partit Socialista? Pels antecedents immediats, la teva resposta és negativa. I jo et torno a demanar, per què? ¿Què ha fet el Partit Comunista rus? ¿No ha creat ell, precisament ell, essent l'essència i la raó d'ésser del comunisme contemporani, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques? Altrament ¿l'abc del socialisme actual no és el Manifest Comunista de Marx? És impossible, company que un joc de paraules impossibiliti la fusió de les dues branques del Socialisme. Vençuts els factors històrics que ens separaven i ens llançaven els uns contra els altres, les diferències són més temperamentals que teòriques i podeu conviure cordialment en un mateix partit d'organització democràtica, com hi conviuen ara. Llavors, diràs tu, si és així, per què no dir-se comunista i no socialista? A mi, teòricament, m'és indiferent i si prefereixo Partit Socialista a Partit Comunista, és per raons tàctiques, de majors facilitats de treball i de proselitisme.

    Amb el Partido Socialista Obrero Español, la fusió o el pacte ?jo preferiria un pacte? serà una realitat quan els companys de Madrid vulguin. Saben ja el que volem i necessitem. Et confesso que no acabo de comprendre l'entestament centralista dels companys de Madrid. És possible que t'hagin dit alguna vegada: ¿i per què us entesteu vosaltres? Ignoro si has donat mai la resposta incontrovertible. És evident que nosaltres podríem renunciar a la nostra petició essencial ?i ingressar sense més històries al PSOE. Però ¿què hi hauríem guanyat quan algú aixequés la bandera de la Unió Socialista de Catalunya deixada a mig del carrer per nosaltres? Aquest algú, no ho dubtis, sorgiria molt aviat, i tu i jo en coneixem més d'un resolt a ésser-lo si mai un semblant disbarat es cometés. No hi guanyaríem, doncs, res, i, segurament, no faríem sinó destrossar una força que ja compta en la política catalana. Nosaltres volem l'entesa amb el PSOE, però de tal manera que ningú no pugui aixecar una bandera perduda per la nostra precipitació o irreflexió. Avui, com ahir, estimat company, tenen la paraula els companys de Madrid.

    Ja has vist, company, com els partits del primer grup poden arribar fàcilment a constituir a Catalunya un partit únic. La qüestió és ben distinta amb els partits del segon grup. I ho comprendràs de seguida.

    Tota fusió és impossible amb partits divisionistes. El Bloque Obrero i Campesino, Izquierda Comunista i Partido Sindicalista ?els dos primers ara es titulen POUM? pretenen escampar-se fora de Catalunya, on els treballadors ja compten amb els poderosos i gloriosos Partido Socialista Obrero Español i Partido Comunista de España. Aquells grups no representen ideològicament ni tàcticament res distint, no rejoveneixen ni dignifiquen la teoria i la tàctica del moviment polític marxista, ni tampoc poden definir-se vestals de la puresa marxista. Són, més aviat fruits d'un egolatrisme desfermat, les escorrialles que les lluites internacionals de Socialisme han anat deixant en cada país. Són, en una paraula, la cinquena roda del carro o, si vols, el bastó entre les rodes. ¿Què pretenen, doncs, en voler expandir-se fora de Catalunya, si no és destorbar els companys socialistes i comunistes i satisfer, en el fons, les petites rancúnies que les lluites passades han deixat en ells i un cert afany malaltís i antimarxista de cabdillatge firaire? Mentre el Bloque Obrero i Campesino, Izquierda Comunista i Partido Sindicalista no renunciïn als seus propòsits divisionistes fora de Catalunya, nosaltres no hem de voler la fusió amb ells. al contrari, estem obligats a combatre'ls aferrissadament fins a reduir-los a una mínima expressió de capelleta, per tal que no tinguin a Catalunya un suport i una font de recursos que els consenti una major activitat escissionista a Espanya. Aquest deure de solidaritat envers els companys socialistes i comunistes d'Espanya és elemental i l'hem de complir. Resolta aquesta qüestió prèvia, jo seria el primer a proposar la fusió. Ara que, i això t'ho dic en secret, jo no hi crec gaire, car hi ha gent que viu bé en les complicacions, que prefereix puntualitzar punts i comes, que vol ésser cap d'arengada i no cua de lluç, que és incapaç de sumar-se a la massa i servir-la generosament i abnegada i en l'actuació modesta i silenciosa si convé.

    Tanmateix, estimat company, si tu ets enèrgic i parles clar i no et deixes distreure i quan els escissionistes et parlin d'aliança, tu els treus la careta, veuràs com, més aviat i més fàcilment del que tu et penses, els complicats i enredaires, els caps d'arengada i personatges cent per cent, els masturbadors de tesis, es trobaran sols i els companys que avui encara els segueixen, abnegats i sincers i senzills com tu, t'obriran els braços i estaran al teu costat en la feina gloriosa de crear a Catalunya el moviment de classe invencible tot just iniciat.

    Joan Comorera

    Descarrega document en format PDF




Fundació Nous Horitzons amb la col·laboració de Memorial democràtic
www.joancomorera.com | Tots els drets reservats | Copyright 2009 | webSITE creat i dissenyat per: dos punts documentació i cultura, s.l.