Joan Comorera i Solé

escrits propis: quarta etapa

  • Declaració de Joan Comorera, Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya

    París, 14 de novembre del 1949.

    Estimats companys:

    Els membres cooptats de l'ex-Secretariat ? han llançat al carrer el nostre problema polític. De les al?lusions indirectes de Lluita i les informacions verbals que donaven a persones alienes al Partit han passat a l'"acusació" pública contra el Secretari General. La responsabilitat que han contret és immensa, car sabent com saben que hi ha pendent una discussió de valor decisiu hem de treure'n la conclusió que tracten d'impedir-la mitjançant l'escàndol i les mesures "definitives".

    Malgrat els termes mentiders i calumniosos de la "Declaració" publicada a Lluita, malgrat que els membres cooptats de l'exSecretariat han ultrapassat els límits de la decència revolucionària, el Secretari General del Partit no els seguirà per aquest camí i, com fins ara, es concretarà a esclarir les qüestions, a restablir la veritat exclusivament per via interna. Ho han fet tot, des de la coacció política fins a la intimidació familiar, passant per les calúmnies més monstruoses, per tal de provocar una reacció negativa, una exaltació personal en defensa del seu honor de dirigent revolucionari, comunista, de la classe obrera i del poble de Catalunya. No ho han aconseguit ni ho aconseguiran, perquè el Secretari General del Partit té els nervis sòlids per voluntat pròpia, per l'enduriment de més de trenta anys de lluita revolucionària, perquè posseeix el dret i la raó.

    La "Declaració" dels membres cooptats de l'ex-Secretariat demostra irrefutablement que està en joc la vida del Partit. Quan es defensa una línia política justa no es menteix, no s'amaga la veritat històrica, no es calumnia ni s'impedeix la lliure discussió, l'exercici normal dels drets democràtics en el si del Partit ni es cobreix de llot el Partit o es fa d'ell una caricatura sagnant amb el pretext de fer el "procés polític" del seu Secretari General. Car, ¿podria ningú concebre que el Partit hagués esdevingut, amb una rapidesa gairebé única en la història de Catalunya, la força dirigent de la classe obrera i del poble en lluita mortal contra el franco-falagisme en el curs de la guerra i ara, si fos veritat tot el que es diu del Secretari General? Car, ¿com hauria estat possible això si els membres del Comitè Central, si la primera Conferència Nacional, els diversos Comitès Executius i Secretariats, si els quadres i militants del Partit haguessin estat mobilitats permanentment, no de cara a l'enemic, sinó de cara al Secretari General per tal de "corregir" els seus errors, de "neutralitzar" les seves atzagaiades, de "descobrir" les seves "simulacions nacionalistes", "burgeses", o el seu "titisme" abans que aparegués el traïdor Tito, de "convèncer" els obrers cenetistes i militants d'Esquerra Republicana que els plans d'"extermini" eren personals i no del Partit, de cara a un Secretari General presentat com un home fort, "megalòman", "tossut en la defensa inflexible de les seves posicions i opinions polítiques"?

    Car, ¿com hauríem pogut fer avenços tan substancials en el procés de bolxevització del nostre Partit si el Secretari General fos el que es diu i hagués fet el que s'afirma? ¿Qui, si no el Secretari General, va establir les normes d'aquest procés de bolxevització, el 9 de setembre de 1940? ¿Qui, si no el Secretari General, va prendre la responsabilitat d'esbandir el Partit, el mes de desembre de 1940, els trosquistes més o menys disfressats i els nacionalistes burgesos que pretenien fer del Partit una mena de "Lliga" antisoviètica i anticomunista i, el 1942, del Barrio i els seus amics, que volien convertir el Partit en un partit "un xic més esquerrista que l'Esquerra" en lluita decidida i sistemàtica contra el Partit Comunista d'Espanya? ¿Qui, si no el Secretari General, per preservar el Partit dels perills de l'exili, perills de cosmopolitisme i de desclassament, va donar, el 2 de març del 1939, la directiva bolxevic: "mai no serem un partit d'emigració, sempre serem un partit de combatents"? ¿Qui, si no el Secretari General, amb més o menys errors, ha alimentat el Partit amb materials que, com a complement dels llibres i treballs dels nostres mestres, han ajudat els nostres militants a mantenir-se ferms en la lluita, a copsar les variants i alternatives de la lluita, a donar-los les perspectives de la lluita, a no cedir en la voluntat d'esdevenir cada dia més comunistes, més bolxevics, més eficaços en la tasca de construir un partit homogeni, un partit marxista-leninista-stalinista?

    Car, ¿com podria explicar-se que en el Ple del Comitè Central ampliat, que a les sessions trimestrals del Comitè Central, que a les reunions setmanals del Comitè Executiu i diàries del Secretariat, no es fessin tampoc objeccions de cap mena ni protestes contra actes i discursos "incontrolats" inexistents del Secretari General, no discutissin ni blasmessin, directament ni indirecta, la conducta política del Secretari General, que la primera Conferència Nacional aprovés per aclamació la conducta política del Secretari General i que el Comitè Central el reelegís per aclamació, que el Comitè Central d'Anvers, el darrer celebrat, i en condicions ben tràgiques, aprovés per aclamació la seva conducta política i que el nou Comitè Executiu, el primer de l'exili, li confiés la missió transcendental de presentar-se amb tota l'autoritat necessària a la Internacional Comunista i li donés facultats excepcionals si l'agreujament previsible de la situació internacional creava una situació excepcional per al Partit i per a la nostra lluita contra el franco-falangisme ?com podria explicar-se, repeteixo, tot això, si fos veritat una mil?lèsima part de les monstruositats afirmades pels membres de l'ex-Secretariat cooptats a finals del 1945?

    Car, ¿com podria haver-hi un sentiment de fraternitat envers el Partit Comunista d'Espanya, d'estima i d'admiració envers José Díaz i Dolores Ibárruri, en el nostre Partit i en el cor dels militants, si el Secretari General hagués menat una "lluita metòdica i conspirativa" contra el partit germà i els seus dirigents; si, contràriament a les estupideses de la "Declaració", el Secretari General no hagués afirmat de manera sistemàtica que la pedra de toc de la bolxevització d'un militant nostre era el grau de comprensió del caràcter de les relacions dels dos partits i de la unitat orgànica en la perspectiva històrica?

    Car, ¿com es podria comprendre si veritablement el Secretari General del Partit hagués sabotejat l'esforç de guerra, menyspreat l'heroisme de la classe obrera i del nostre poble, proposat l'extermini dels obrers cenetistes i provocat la derrota militar de la República, conspirat per annexar Mallorca i crear un exèrcit separatista, lluitat contra la unitat obrera i l'aliança obrera i pagesa, saquejat la pagesia en emulació amb els grups faistes i trosquistes, treballat per fer del nostre Parit un partidet, o un partidàs, un xic més esquerrista que Esquerra Republicana l'enemic mortal del Partit Comunista d'Espanya per millor servir els interessos de la burgesia, de la reacció i dels imperialistes; com es podria comprendre, repeteixo, que la Internacional Comunista, després de discutir en presència meva i amb intervenció meva i dels membres del Buró Polític José Díaz, Dolores Ibárruri, Vicente Uribe, Pedro Checa i Jesús Hernández; dels generals Modesto i Líster; dels membres de la Internacional Alfredo, Pedro i Moreno ?, les experiències de la nostra guerra, les causes dels nostres encerts i dels nostres errors, acceptés el nostre Partit com a Secció Catalana, ratifiqués la seva confiança en el Secretari General, li donés facultats excepcionals, d'acord amb la situació excepcional que teníem, i el manament d'exercir-les en el cas que la integritat, la unitat i la missió històrica del Partit correguessin perill; que la Internacional Comunista afirmés que amb el PSU de Catalunya s'havia assolit la primera realització de la línia aprovada en el Setè Congrés, que el PSU de Catalunya era un tresor en les seves mans, que la classe obrera catalana s'havia col?locat a l'avantguarda del proletariat internacional en el món capitalista; que el Ple de la Internacional Comunista aprovés el document de conclusions de la discussió en allò que corresponia al PSU de Catalunya, document que jo vaig fer i del qual vaig donar compte; que la Internacional Comunista aconsellés com a millor mètode per assegurar la unitat d'acció i de línia política dels dos partits, el contacte permanent dels dos Secretaria Generals; que la Internacional Comunista mantingués el nostre PSU de Catalunya com la Secció Catalana fins el darrer moment, és a dir, fins a la redacció i publicació de l'acta d'autodissolució de la Internacional mateixa?

    Car, ¿com es podria comprendre, si efectivament el Secretari General hagués palesat una inguarible hostilitat envers el Partit Comunista d'Espanya, una política constant d'emmetzinament de les relacions entre els dos partits, una política de separació, de dues línies contràries, de dues direccions enemigues, de sectarisme contrarevolucionari, i tot plegat amb la intenció deliberada de convertir el nostre Partit en un partit "nacionalista petit-burgés", al servei de la burgesia; com es podria comprendre, repeteixo, que al cap de dotze anys d'experiència "catastròfica", se m'incorporés, per iniciativa de la companya Dolores, el mes d'octubre del 1948, i "pels seus mèrits personals", al Buró Polític del Partit Comunista d'Espanya?

    Doncs, es vulgui o no, en virtut de la realitat històrica, no es pot desvincular el "procés polític del Secretari General" i el del Partit. Ningú, dintre o fora del Partit, no serà capaç de fer aquesta desvinculació. Per això afirmem que l'objectiu real de la "Declaració" és liquidar el Partit com una força negativa i contrària als interessos generals de la classe obrera i de la revolució en la persona del Secretari General i dels militants que comparteixen la seva posició política, i que, per consegüent, cal renunciar a la nostra història i a la línia política d'unificació de la classe obrera i dels treballadors de Catalunya, cal abandonar l'ambició de crear, units fraternalment amb el Partit Comunista d'Espanya, el Partit Únic marxista-leninista-stalinista dels pobles hispànics.

    El text complert es pot consultar a Nous Horitzons, núm. 82, juny de 1982.

    Descarrega document en format PDF

  • Treball (comorerista) 15 de gener de 1952 - Espanya no és una nació

    Espanya és un Estat multinacional monopolitzat per un partit feixista que imposa un règim de colonització a les nacions febres.

    La ?unidad nacional? dels anomenats Reis Catòlics és una llegenda.

    Es van casar dos reis feudals i no pas dos pobles. En aquells temps, els pobles eren ajuntats, separats, esquarterats, pel bon voler de casaments i testaments reials. Els senyors feudals ho eren tot, els pobles no eren res.

    Amb els diners del reialme Catalunya-Aragó, Colom organitzà l'expedició i descobrí el Nou Món en nom d'Isabel, reina de Castella, galanteria principesca de Ferran, rei de Catalunya-Aragó. I Isabel era i es sentia tan poc reina d'Espanya, que d'Amèrica en féu un clos tancat de Castella i prohibí als catalans el dret de comerç, navegació i emigració. "Tanto monta monta tanto Isabel como Fernando", diuen que deien aleshores. Mentida! En la veritable història està escrit què la reina Isabel fou una dona ignorant, de misticisme histèric, sense substància històrica, i que el cervell del regnat fou Ferran, el "Príncep" de Maquiavel. Tant se val!

    En la vulgar història domèstica espanyola, Ferran, de nissaga castellana, és el "el catalán", un subjecte esvaït, un príncep "consort", no pas un rei igual, el qual desapareix com un titella de "gran guinyol" en morir Isabel. No ho hem vist ara? El règim feixista ha celebrat a so de tabals el centenari d'Isabel, la "forjadora de la unidad nacional", la santa, etc. Hem sentit parlar del rei Ferran? La premsa botiflera no en gosa dir ni un mot. És la veu de l'amo!

    "Tanto monta..." Sí, però tu cavall i jo cavaller!

    Espanya és un nom que, feta abstracció de l'Estat no diu res, no és res. En canvi són realitat històriques Castella i Catalunya, Euskadi i Galícia, València i Balears, Aragó i Andalusia..., les nacions i les regions ètniques que constitueixen, independentment de llur voluntat, l'Estat espanyol, Espanya.

    Per això nosaltres, abans que espanyols, som catalans. Som catalans per naturalesa. Som espanyols per coacció. I perquè la Nació és superior a l'Estat, l'Estat, instrument de la classe dominant, desapareixerà en el procés d'una civilització sense classes, justament quan la Nació assolirà plena maduresa.

    Així, si l'estat va contra la Nació, ens devem a la Nació i hem d'anorrear l'Estat opressor.

    Els catalans som, doncs, absolutament incompatibles amb el règim feixista de Franco i Falange i de qualsevol Estat futur que no ens reconeixerà l'exercici lliure del dret d'autodeterminació, inalienable i imprescriptible.

    Descarrega document en format PDF

  • Treball (comorerista) 1 de febrer de 1952 - Catalunya és una nació.

    Marx ha dit en el "Manifest Comunista": El poble que n'oprimeix un altre no pot ésser lliure.

    Desenvolupant aquest principi, Lenin i Stalin han creat la més rica i més justa de les teories nacionals. L'han creada i l'han aplicada en constituir, després de la Revolució Socialista d'Octubre, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

    Una nació és una entitat històrica, els drets de la qual són inalienables i imprescriptibles, independentment de qualsevol situació de fet i de força. No tots els grups humans diferenciats són, però, una nació. Per a ser nació cal posseir tots els elements constitutius: territori comú, una llengua, una economia característica i una psicologia corresponent que es tradueix en una comunitat de cultura. Els grups humans que no posseeixen els quatre elements, sinó tres o menys, són grups ètnics que tenen també, però en altra mesura, drets inalienables i imprescriptibles.

    Catalunya posseeix els quatre elements stalinians, constitutius de la nació: un territori comú, una llengua mil?lenària, una economia característica, una psicologia ben diferenciada que es tradueix en una cultura històrica. Catalunya és, doncs, una nació, per bé que tiranitzada avui per l'Estat feixista espanyol.

    Catalunya és a més una nació que ha suportat victoriosament la prova del foc i de la sang.

    L'Estat espanyol ha lluitat secularment per anorrear la nacionalitat catalana, per a castellanitzar Catalunya. Persegueix a mort la nostra llengua. Ha retallat el nostre territori estricte, cedint-ne gairebé sense combat un bon tros a França, cedint-ne d'altres a València i a Aragó. Ens ha parcel?lat en "províncies" arbitràries i ha negat tota validesa a les comarques naturals i històriques. L'Estat espanyol ha pretès i pretén transformar la nostra llengua en un dialecte innoble, anihilar la unitat territorial i, per consegüent, la consciència nacional dels catalans. Fer de Lleida un Badajoz, de Tarragona una Múrcia, de Girona una Sòria, de Barcelona un suburbi madrileny bon minyó i dels catalans uns castellans d'opereta: heu-vos ací l'objectiu històric, "genial", de les castes parasitàries que han monopolitzat i monopolitzen, d'ençà de la victòria militar franquista, l'Estat espanyol.

    Catalunya, retallada, trossejada, esclavitzada, és per sempre una nació i els catalans, pàries en la pròpia terra mare, privats de tots els drets i llibertat, no hem perdut ni venut la consciència nacional i ens servim del nostra idioma mil?lenari com el més preat instrument de cultura: de pensament, de sentiment, de treball, d'acció, de lluita. Al contrari del que ens proposa, la bestial repressió franquista va forjant exaltacions interiors que un dia no llunyà aixecaran Catalunya per realitzacions encara més nacionals que el 1931.

    La lluita despietada contra l'Estat feixista de Franco i Falange és, doncs, el deure sagrat de tots els catalans i, en primer lloc, de la seva avantguarda, és a dir, de la classe obrera catalana.

    Descarrega document en format PDF

  • Treball (comorerista). Desperta't Catalunya - Les nacions són iguals en drets.

    Les nacions són iguals en drets, independentment de llur grandària, força, maduresa o situació de fet. Les nacions no són iguals en deures: les nacions més madures, més evolucionades, més riques, tenen el deure d'ajudar les més endarrerides, més pobres o menys lliures a conquerir la llibertat, a gaudir de més progrés i benestar.

    Les nacions isolades, tancades, no són del nostre temps. Les nacions més afines s'han d'unir per cercar plegades i fraternalment la nova civilització, per tal que les nacions més riques puguin ajudar amb mètode i més eficàcia les nacions menys afavorides. Només, però, les unions voluntàries són legítimes, són justes.

    La llibertat d'unió pertany exclusivament als nacionals de cada nació i no als d'una altra, aliena i prepotent. Només els nacionals de cada nació tenen el dret de decidir amb quina altra nació i en quines condicions volen unir-se. El principi eix de la teoria nacional de Marx i Engels, de Lenin i Stalin, és aquest: l'exercici lliure del dret d'autodeterminació, dret inalienable i imprescriptible.

    La voluntat d'unió només pot executar-se, però, en el si d'una nació lliure. Cal reconèixer, doncs, a cada nació ?sense reserves mentals ni equívocs de conducta? el dret a la separació, el dret de constituir-se en Estat independent, sobirà. Perquè només la nació independent, sobirana, pot decidir veritablement amb quina nació veïna "X", "Y" o "Z" vol unir-se.

    Catalunya és una nació oprimida per l'Estat feixista espanyol. El dret de Catalunya a separar-se de l'Estat espanyol, de constituir-se en Estat separat, independent i sobirà és, doncs, inalienable i imprescriptible. Com també és inalienable i imprescriptible el dret dels catalans a decidir, ells sols i lliurement amb quina nació veïna "X", "Y" o "Z" volen unir-se.

    Separar-se per unir-se voluntàriament i lliure. Sobre aquest principi ha estat bastida la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

    Aquest principi fou aplicat pel president Macià quan proclamà la República Catalana en el si de la Federació Hispànica el 14 d'abril del 1931 i pel president Màrtir Lluís companys quan proclamà l'Estat Català el 6 d'octubre del 1934.

    Principi, però, que no fou respectat per la República del 14 d'abril, tota vegada que l'Estatut plebiscitat pel poble català, lliurement i sobirana, no fou pas incorporat sense esmena ni discussió a la Constitució de la República espanyola. L'Estatut aprovat per les Corts Constituents fou una concessió i no pas el reconeixement d'un dret inalienable i imprescriptible de Catalunya. Amb tot, l'Estatut concretà un avenç magistral que obria el camí de la veritable solució dels problemes nacionals hispànics.

    Ara, d'ençà de la victòria militar franco-falangista, Catalunya pateix una opressió nacional pitjor que la soferta sota la monarquia borbònica. Els catalans fórem els primers a acabar amb els Borbons. Els catalans serem els primers a acabar amb Franco (...). I els catalans exercirem el dret d'autodeterminació, dret inalienable i imprescriptible.

    Descarrega document en format PDF

  • Treball (comorerista) Desperta't Catalunya - La pàtria és dels obrers.

    Si el nacionalisme és una concepció burgesa, el patriotisme ha de ser la concepció de la classe obrera. No hem de respondre, doncs, a les provocacions del nacionalisme català. Hem d'oposar a l'assimilisme violent, terrorista del franquisme, un patriotisme reformat i actiu. I, atès que el patriotisme és essencialment voluntat de pervivència nacional, Catalunya triomfarà.

    No hem de subestimar la tècnica descatalanitzadora del franquisme. Aquest seria un error gravíssim. Per bé que el franquisme segueix camins coneguts, per manca d'imaginació creadora, de privar-nos del nostre instrument natural de cultura i expandiment, de rebaixar-la al nivell de "patuès" groller. El règim franquista no es limita a convertir Catalunya en colònia d'una burocràcia armada i d'una burocràcia immoral, superba, assenyoretada, provocadora ?"¡hable usted cristiano!, ¡no ladre usted!" a esbandir els catalans de tota funció política, sindical, tècnica, jurídica, administrativa. L'acció descatalanitzadora del franquisme és integral i, per consegüent, demogràfica.

    Certament, la Catalunya d'avui no és pas la Catalunya del 19 de juliol del 1936. la població catalana ha perdut en quantitat i en qualitat. La població no catalana ha augmentat en quantitat, per bé que no en qualitat. Una generació de catalans ha estat anihilada per la guerra i la repressió. I no una generació qualsevol, sinó la de Macià i Companys, la dels dirigents de la vida política, sindical, cooperativa, cultural, econòmica de Catalunya, la generació del 14 d'abril del 1931, del 19 de juliol del 1936, de les batalles de Terol, del Segre i de l'Ebre: la generació més dinàmica i més conscient, fruit d'una centúria de renaixença pàtria. Paral?lelament, una massa enorme de treballadors miseriosos, fugint de la misèria i de la repressió ?considerant-se altres, en tant que "ex-combatientes", els protegits del règim?, ha immigrat a Catalunya i ha trasbalsat a fons els percentatges i les perspectives. Aquesta immigració, és continua, perquè aquesta és una política conscient del règim.

    D'ací que se'ns planteja un dilema indefugible: assimilar, incorporar a la vida catalana la massa immigrada o resignar-nos a un període de decadència amb el consol relatiu d'una possible i llunyana renaixença. El dilema no es pot resoldre més que d'una manera: Catalunya ha d'assimilar la massa immigrada.

    Que Catalunya pot fer-ho, ens ho demostren la reflexió i l'experiència. El nivell de vida i cultural dels catalans, per bé que ha sofert una caiguda vertical sota el franquisme, és força superior encara al de la massa immigrada i, aquesta, per consegüent, mai no podrà assimilar-nos. Els immigrants són obrers, treballadors, són víctimes d'un règim de terror i de misèria, són malaurats que cerquen pa, benestar, tracte humà, una perspectiva de progrés i llibertat, són germans dels obrers i treballadors catalans. I per bé que molts d'ells recent arribats, estan plens de prejudicis, la realitat de la vida catalana els guanya, els neteja de teranyines el cervell, generalment amb rapidesa. I, quan aquests immigrats s'adonen de les monstruositats que es cometen contra Catalunya i els catalans i les comprenen, es revolten i es converteixen, en la mesura què intimen amb nosaltres, en simpatitzants, en aliats i en germans de lluita.

    No patim pas d'optimisme a ultrança. Reflexionem i recordem els antecedents. No és d'avui la primera riuada. En temps de Primo de Rivera n'hi va haver una també enorme. Aleshores es plantejà el dilema d'avui i es va resoldre positivament, com resoldrem el d'ara si som catalans conscients i assenyats. Què va ocórrer? La prova de foc vàrem tenir-la en les eleccions constituents de juny del 1931. Llerroux va presentar una llista de presidents dels "centros regionales", donant per bo el suposat anticatalanisme dels immigrats. Aquests, però, votaren en massa la llista encapçalada pel President Macià. I els fills dels immigrats del període de Primo de Rivera són avui tan bons catalans com els de la vella nissaga.

    En la perspectiva albirem la mateixa victòria. Catalunya assimilarà la nova massa immigrada, perquè els ofereix una vida més justa, més decent, més lliure. Altrament, una reacció nacionalista dels catalans complementaria la tàctica franquista: enfrontar treballador a treballador, poble a poble, dividir per vèncer i esclavitzar-nos tots plegats!

    No fem el joc de l'enemic!

    Visca Catalunya! Visca la Federació Democràtica de Repúbliques Hispàniques!

    Descarrega document en format PDF

  • Treball (comorerista). Desperta't Catalunya - El miracle del PSUC

    1 de maig de 1952

    La nació és una realitat històrica, dinàmica. Existeix per damunt dels assimilistes, dels provincians, dels cosmopolites i d'aquells que en reneguen per a servir un ideal pseudo-superior. Amara i imprimeix un segell característic a tota l'activitat nacional.

    El signe d'aquesta força pot ésser positiu o negatiu. És positiu si la classe obrera admet i assimila la qüestió nacional. És negatiu si, per error doctrinal o incomprensió de la classe obrera, la burgesia monopolitza la vida nacional.

    La primera República espanyola ignorà els problemes nacionals hispànics i s'esmicolà en el daltabaix cantonalista.

    La segona República va capir a mitges la qüestió nacional i establí un règim estatutari. No fou, doncs, per atzar que la ?regió? autònoma de Catalunya esclafà fulminantment els militars perjurs i pogué oferir a la República la possibilitat d'una victòria decisiva. I ara que tenim una perspectiva, podem afirmar que en una República federal hauria estat impossible el 18 de juliol del 1936, el dia més nefast de la història espanyola.

    Durant un llarg període, la classe obrera catalana es desentengué de la qüestió nacional. Va creure, admetent sense cap reflexió, les afirmacions doctrinàries dels socialistes i anarquistes espanyols segons les quals la qüestió nacional era una bandera reaccionaria, un ?truc? de la burgesia i de l'Església. Les conseqüències d'aquest error foren funestes. Foren el lerrouxisme, l'anarco-sindicalisme, la impotència orgànica de socialistes i comunistes. Els partits polítics burgesos monopolitzaren la vida nacional i la representació de Catalunya davant l'Estat espanyol. I la qüestió nacional catalana serví els interessos de la burgesia i de la clerecia, no pas perquè ella mateixa fos reaccionària i clerical, sinó perquè la classe obrera s'havia equivocat de camp i de camí.

    Un tan considerable retard en la comprensió i la pràctica de la teoria revolucionària, la inexistència durant aquell període d'un partit marxista-leninista, ens donà una Catalunya autònoma d'una vitalitat fantàstica, però a la deriva.

    Fou en les hores tràgiques, alhora glorioses, del 19 de juliol del 1936 que la classe obrera catalana s'adonà de l'error comès i el rectificà amb la creació, d'una rapidesa exemplar, del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Un partit que esdevingué, quan tot s'esfondrava, el primer partit de Catalunya, la força dirigent de Catalunya. Aquest fenomen històric, de transcendència incommensurable, es produí perquè el Partit Únic de la classe obrera catalana, enriquit amb la teoria revolucionària de Marx i Engels, de Lenin i Stalin, va tenir una línia de guerra justa i aixecà amb conseqüència i valentia la bandera nacional.

    I ara que tenim una perspectiva històrica suficient, podem afirmar que la República hauria anihilat sense possibilitat de retorn les maleïdes castes tradicionals si la classe obrera catalana hagués creat el Partit Socialista Unificat de Catalunya el 14 d'abril del 1931. car els encerts i els desencerts de la classe obrera catalana son determinants en la política general hispànica.

    Alliçonada per una experiència ben tràgica, la classe obrera catalana ha de prendre en les seves mans, sense vacil?lacions, la bandera nacional.

    Descarrega document en format PDF




Fundació Nous Horitzons amb la col·laboració de Memorial democràtic
www.joancomorera.com | Tots els drets reservats | Copyright 2009 | webSITE creat i dissenyat per: dos punts documentació i cultura, s.l.