Joan Comorera i Solé

escrits propis: segona etapa

  • Declaració del nou Partit Socialista Unificat de Catalunya

    Treball, núm. 3, 23 de juliol de 1936.

    Després de cinc dies de lluita conjunta a les barricades, els Partits Comunista, Socialista, Català proletari i Unió socialista s'unifiquen sota una direcció única amb el nom de Partit Socialista Unificat de Catalunya.

    L'aixafament a Catalunya del feixisme criminal que traïdorament havia preparat el cop d'Estat militar a tot el territori de la República contra les llibertats i les ànsies de progrés del poble català i altres pobles d'Espanya, ha ajuntat en un esforç suprem, segellat amb sang dels militants, la classe obrera en general i els nostres militants en particular.

    Colze a colze han lluitat junts els militants comunistes, socialistes i del Català Proletariat al costat i al davant de totes les forces obrers i democràtiques de Catalunya.

    Conjuntament han ofert la seva sang generosa per impedir que fossin realitat els designis criminals dels Gil Robles, Goicoechea i Martínez Anido, de retraure el país als moments d'opressió i assassinats del bienni i de l'obscurantisme inquisitorial. I hem vençut.

    Passaren els primers tres dies de lluita en què cadascú ocupava el seu lloc al carrer, a les barricades revolucionàries.

    Vençuts els reductes feixistes més importants, les direccions dels quatre partits components del Comitè d'Enllaç s'han buscat, s'han trobat i han estudiat la situació.

    La necessitat d'unir més estretament encara la nostra situació fou afirmada per tots d'una manera unànime.

    Es consultaren els Comitès dels Partits i tots plegats han convingut anar a la unificació immediata, de la qual es donarà compte en el Congrés que se celebri tan aviat les circumstàncies ho permetin.

    En la columna cap a Saragossa aniran ja com a membres d'un sol partit els nostres milicians.

    El Comitè del nou partit ha estat nomenat.

    El Partit Socialista Unificat, adherit a la Internacional Comunista, al costat del Partit Comunista d'Espanya, que tan gloriosament mena el proletariat espanyol cap a la victòria definitiva, és un pas decisiu cap al triomf de Catalunya en les seves ànsies d'alliberament nacional i social.

    Visca la unitat del Proletariat!
    Visca el Partit Unificat de Catalunya!
    Visca la Internacional Comunista!
    Visca la lluita revolucionària del proletariat d'Espanya i de Catalunya contra el feixisme criminal!

    Descarrega document en format PDF

  • Magnífic discurs del camarada Joan Comorera, Secretari General del Partit Socialista Unificat

    Treball, núm. 5, dissabte 25 de juliol de 1936.

    Fa cinc dies que les forces populars han obtingut la primera esclatant victòria contra el feixisme, en lluita directa amb les seves institucions armades. Aquest triomf de l'exèrcit dels treballadors fa albirar als seus promotors uns esplèndids horitzons per a llur futur i augmenta les possibilitats immediates de la magnífica força social que representen els que tan heroicament van lluitar i van anorrear les organitzacions reaccionàries que volien un retorn als segles passats de les relacions que manaven entre els homes.

    El proletariat que va combatre el feixisme al carrer va sentir-se aplegat sota una mateixa bandera per reacció espontània, per intuïció pura dels afanys de triomf i de victòria. En la lluita de diumenge passat, les forces obreres van deixar de banda antics recels subjectius i van abraçar-se en un magnífic esforç de confiança i estímul. Colze a colze van lluitar i van morir obrers de totes les organitzacions. Aleshores no hi havia distincions. Sota la legió del treball combatien i queien els grans vencedors d'avui i de demà. Els treballadors, units tots dintre d'un sol front, van demostrar que són l'onada devastadora que res no pot deturar. La lliçó d'octubre quedava novament palesa com la veritat fonamental de tots els èxits de la classe obrera i assegurava un triomf total del proletariat en totes les accions en què es presentés unit.

    ***

    Estem a cinc dies de la victòria i malgrat que el feixisme no estigui totalment dominat, les seves hores de vida són molt poques. L'acció de la classe obrera l'ha destruït totalment i si aquesta acció continua ferma com fins ara no és fàcil que pugui refer-se. Però heus ací que ara se'ns presenta una nova fase de la lluita. Després del triomf cal administrar la victòria, cal refermar-la i consolidar-la. I totes les perspectives que se'ns presenten cal convertir-les en realitats immediates. Actualment, doncs, davant del futur de la classe obrera es presenta un esdevenidor de redempció total, si el triomf aconseguir és administrat de cara als interessos generals dels treballadors, que estan per damunt de tot i de tothom. Els sagrats interessos de la Revolució, del triomf absolut de les idees de progrés i de justícia, estan a l'abast de les classes populars i dels homes que les dirigeixen. Tota la lluita portada durant segles i segles d'esclavatge inhumà, avui sembla que ha arribat a la meta de la victòria.

    Els treballadors que amb tanta fermesa van lluitar a la barricada han de continuar llur tasca amb igual braó, amb la mateixa fermesa i amb el mateix esperit de sacrifici que caracteritzà la lluita d'aquests dies. Els companys que van caure anaven tots drets a un mateix objectiu que plana per damunt de totes les lluites d'organització. Els companys que van caure oferien llur vida jove i plena d'ambicions a la causa dels treballadors. Els que restem lluitant no ens hem d'oblidar que la victòria fou aconseguida amb l'esforç de tots. I que sense aquest esforç unit no hauria estat possible el triomf. Si la classe obrera va derrotar el feixisme fou per la força que representa la unió de tots els treballadors sota un mateix front de lluita.

    ***

    Vivim unes hores decisives. Unes hores en les quals cal prendre totes les mesures. El ritme dels esdeveniments ens imposa una marxa accelerada que nosaltres hem de seguir, sense, però, de precipitar-nos massa. Cal anar endavant amb decisió i amb fermesa. Cal obtenir ja de moment reivindicacions immediates que preparin la reivindicació total.

    La gran acció de les classes populars durant els moments de més greu perill, ha estat qui ha salvat el nostre país de la barbàrie feixista. El gran vencedor és el proletariat. I com a tal cal que se'l reconegui. Els obrers han col?laborat amb una part dels seus aliats a obtenir la victòria i aquesta participació els dóna l'autoritat suprema en els moments d'ara. Aquest ha estat el primer pas de la classe obrera. Ara cal preparar el segon.

    Nosaltres, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, hem arribat a fondre en una sola organització obrera tots els nostres efectius de lluita. Sindicalment també; hem fet la mateixa tasca. Som quatre partits els que hem anat a la unificació amb l'esperit ple d'il?lusions i afanys, convençuts que donàvem un pas decisiu vers el triomf total del proletariat.

    El Partit Socialista Unificat de Catalunya ha començat ja a actuar com a organització única durant tots aquests dies de combat. El Partit Socialista Unificat de Catalunya espera que altres organitzacions del seu ideari es manifestin també amb igual desig i s'arribi tots plegats a constituir un únic nucli marxista que tingui tota la força política que representa el proletariat de Catalunya.

    I aquest gran nucli polític pacti amb altres organitzacions sindicals que senten de la mateixa manera que nosaltres l'anhel d'alliberació social, malgrat sigui dintre d'un concepte que essent distint de matís, és exactament igual en essència.

    Per combatre i destruir totalment el feixisme.
    Per tal que no es pugui refer mai més.
    Per anorrear del tot la reacció.
    Pel triomf del proletariat.
    Visca la unitat obrera!
    Visca el front únic del proletariat!
    Salut!

    Descarrega document en format PDF

  • La crisi del Consell de Govern de la Generalitat i el govern de plens poders

    Discurs pronunciat per Joan Comorera al Price de Barcelona, el 20 de desembre de 1936.

    Publicat a Treball, 22 de desembre de 1936

    ...

    Descarrega document en format PDF

  • El pla de la victòria

    Discurs del secretari general del PSU, camarada Joan Comorera al míting conjunt de la UGT i el PSUC, celebrat el 8 d'abril de 1937 al Price de Barcelona.

    "Pel Pla de la Victòria, un Govern que governi i que governi de debò"

    Publicat a Treball, 9 d'abril de 1937.

    ...

    Descarrega document en format PDF

  • La posició política del PSU és l'expressió de la voluntat del poble català

    Discurs pronunciat al Gran Price, el dia 1 de juny de 1937 per Joan Comorera en el míting del PSUC. Edicions de la Secretaria de Premsa i Propaganda del Comitè 2ona. Regió del PSU.

    Publicat a Treball, 2 de juny de 1937.

    Hem de veure el que ha passat i per què ha passat.

    ...

    Descarrega document en format PDF

  • Informe de Joan Comorera a la Primera Conferència Nacional del PSUC

    Publicat a Treball, 25 de juliol de 1937

    ...

    Descarrega document en format PDF

  • Informe del camarada Comorera sobre el Partit Socialista Unificat de Catalunya

    Moscou, 20 de febrer de 1938. Traducció de Josep Puigsech Farràs, a partir de l'original en rus a l'Arxiu Estatal Rus d'Història Sociopolítica. Fons 495, circumscripció 74, cas núm. 215.

    ...

    Descarrega document en format PDF

  • L'experiència de dos anys de guerra. l'ahir, l'avui i el demà del nostre poble i del nostre Partit

    Per Joan Comorera.

    Treball, núm. 624, dimarts 19 juliol 1938.

    En aquests dos anys de lluites aferrissades i sovint perilloses, el Partit ha fet una gran experiència. La millor experiència d'un Partit de masses, car ella palesa que ha sabut ésser el guia, l'orientador, l'intèrpret fidel dels seus sentiments, de les seves aspiracions. La gran experiència, consisteix en què les consignes llançades des del començament i fins el llenguatge especial que elles exigien, ja no són consignes i llenguatge peculiars, particulars, característiques del Partit, sinó de tot el poble antifeixista.

    Des del començament vàrem afirmar que la nostra lluita no era interior, civil, un cas semblant a les clàssiques guerres del segle XIX, sinó internacional, que en la nostra terra havia començat l'ofensiva del feixisme contra la democràcia occidental i contra, en la perspectiva última, la U.R.S.S., la nostra gran pàtria socialista, que, consegüentment, no lluitàvem per la implantació immediata del socialisme o del comunisme llibertari, sinó per la independència d'Espanya, per la consolidació de les llibertats catalanes, per una República democràtica socialment avançada, la qual, en cap cas, no podria ésser la repetició ni la caricatura de la República sense suc ni bruc del primer bienni. Aquesta definició de la nostra lluita, que és avui definició acceptada per tot el poble antifeixista, forjà la línia tècnica del Partit, ha estat la determinant dels seus èxits indiscutibles, la raó essencial del seu prestigi.

    L'indefugible caràcter internacional de la nostra lluita, la increbantable voluntat de victòria de victòria del feixisme italo-alemany, ens dictà la consigna central del nostre moviment: unitat antifeixista, unitat d'acció proletària, unió dels pobles hispànics, per a fer la guerra, assolir la victòria i organitzar la pau. Els companys que de bona fe, i esperonats pels sinistres provocadors del trosquisme, varen creure en una guerra curta i fàcil, que podia portar-se endavant sense un major esforç a cop de frases més o menys revolucionàries i d'assaigs de tot ordre, tenint sota els peus un país trasbalsat per la indisciplina, l'incontrolatge, la provocació i al cim governs aparents que no governen, han acabat per comprendre l'únic camí a seguir. I la unitat antifeixista, la unitat d'acció proletària, la unió de tots els pobles hispànics contra l'enemic comú, no és avui una aspiració, sinó una realitat fecunda que porta en el seu si la victòria.

    La millor revolució és guanyar la guerra, car la victòria ens obrirà tots els camins de la construcció renovadora, com voldrà i sabrà el poble triomfant. I per a guanyar la guerra ens calia, en primer terme, crear l'Exèrcit. Davant un exèrcit poderós, disciplinat, ben utillat, ben enquadrat, enfortit constantment per Hitler i Mussolini, havien d'ésser vençudes les heroiques columnes de partits i organitzacions, i ho foren. Davant l'exèrcit feixista, havia d'haver-hi l'Exèrcit Popular Regular de la República, amb comandament únic, amb disciplina d'acer, amb quadres forjats en les trinxeres, amb comandaments depurats, un Exèrcit ben utillat, ben municionat i de tremp polític ferm i pur per l'acció i l'exemple de l'heroic Comissariat, que va ésser creació espontània, genial del poble en armes. I aquesta consigna clara i precisa per nosaltres que vàrem comprendre tot seguit el caràcter de la nostra lluita, és ara, en el segon aniversari, que esdevé realitat viva i gloriosa, aspiració, voluntat de tots els antifeixistes. En la seva realització integral, implacable, està la victòria.

    L'Exèrcit de la República no podia crear-se sense l'acció metòdica i dura de governs de prestigi, de governs que volguessin i sabessin governar. Per a crear aquest Exèrcit, calia superar el període de comitès de poble i de barriada, de fàbrica i de cafè, dels incontrolats i dels valents de cantonada, de la provocació trosquista i del revetllisme pseudo-revolucionari que dessagnà econòmicament i financera el país. No podia ésser d'altra manera, car un Exèrcit combatent, un Exèrcit actual, per a assolir la victòria, exigeix la mobilització sistemàtica i disciplinada dels homes i de les coses: dels homes, per a oposar-los en quantitat suficient als mercenaris del feixisme internacional; de les coses, per a proveir-lo d'allò que necessita per a no sucumbir eixorcament. El nostre Exèrcit, necessita una eficient indústria de guerra, una reraguarda unida, disciplinada, de moral ferma, una economia sana que produeixi el màxim de productes de consum interior i de divises per a adquirir a l'exterior allò que no tenim a bastament: armes, queviures, combustibles, matèries primes, una economia més sana i més rica que la dels nostres enemics. La història ens demostra que un exèrcit combatent pot ésser esfondrat per la seva reraguarda. Aquell període caòtic, d'irresponsabilitat i de provocació, fou superat, encara que a canvi de moltes vides precioses, i estem ja en ple període constructiu, amb governs prestigiosos que governen, que estan en condicions de mobilitzar més a fons i més eficaçment els homes i les coses, període de disciplina, de responsabilitat, de serenitat a la reraguarda i de comprensió en els fronts de batalla i del treball. No com on podíem o hauríem d'estar ja, però caminem pel bon camí. No és el Partit ja qui ho diu i s'esforça per fer-ho, és tot el poble antifeixista.

    En el segon aniversari de la nostra lluita, el Partit pot mirar enrera i sentir-se orgullós del seu treball. La satisfacció per l'actuació passada, però, de ben poca cosa serviria, si en el nou període que avui comença, el Partit no seguís essent el que fou.

    Comença el període decisiu de la nostra lluita. En el passat, teníem temps i territori per a perdre. Ara el temps no permet assaigs i el territori que ens resta hem de defensar-lo pam a pam. Aquesta característica de la situació augmenta la responsabilitat del partit i l'obliga a treballar més acuradament, més abnegadament, més serenament que mai.

    La unitat antifeixista, la unitat d'acció obrera, la unió de tots els pobles hispànics aconseguida, hem de servar-la costi el que costi. No serà tasca senzilla. L'enemic comprèn la força imbatible de la nostra unitat i s'esforçarà amb intensitat creixent a destrossar-la. El Partit ha d'estar amatent per a liquidar, en col?laboració amb totes les forces antifeixistes, les maniobres, una a una. Contra la unitat antifeixista tractarà de crear oposicions artificials entre republicans i els partits obrers, entre pagesia i proletariat. Contra la unitat d'acció obrera es valdrà essencialment dels provocadors trosquistes, els quals se sostindran en els recels sindicals, no vençuts del tot, encara. Contra la unió dels pobles hispànics, mobilitzarà tots els seus recursos en homes i en diners per a crear incompatibilitats, per a enfondir diferències de criteri, per a oposar Govern a Govern, per a impossibilitar la necessària convivència, mitjançant incident més o menys greus, però sistemàtics, de caire en aparença contrari. La lluita ha d'ésser constant i sense misericòrdia. A les maniobres de l'enemic, hem d'oposar el nostre treball constructiu: ajudar a crear el Partit únic del proletariat a tot Espanya, accelerant el procés d'unificació orgànica de les dues centrals sindicals, enfortint la unitat del nostre Partit, unint camp i ciutat per una política justa de preus que no permeti especular sobre una pagesia que vol explotar els obrers o sobre un proletariat que vol sotmetre i explotar els pagesos, no admetent equívocs separatistes i equívocs centralistes, imposant, si cal, per l'acció de tots, la coordinació de treball dels governs dificultada per agents del feixisme que marxen pel camí de l'absorcionisme, negació dels tretze punts, i del sentit comú, no justificant, en cap cas, reaccions histèriques que ens porten a la política dels fets consumats pel més fort físicament. La unitat antifeixista, la unitat d'acció obrera, la unitat de tots els pobles hispànics, ha creat l'Exèrcit de la victòria. Ningú no ens la podrà prendre.

    La voluntat de lluita fins a la victòria definitiva, fins a l'aixafament de Franco i dels seus traïdors, fins a l'expulsió del nostre territori dels exèrcits invasors, és l'única sortida positiva, admissible. Qualsevol altra, disfressi's amb el nom que es vulgui és la derrota. El Partit ja en té una bona experiència. (Il?legible l'original)

    Uns treballen per no remeiar les dificultats que la guerra ens planteja o per crear un clima favorable a un final qualsevol. Aquesta mena de treball, de saboteig metòdic i més o menys científic, és perillós, car fatiga i exigeix més esforç del que caldrà al nostre poble. D'altres, es preparen per a donar el seu cop teatral, una vegada les condicions objectives de l'ambient hagin madurat, i a les ordres dels sectors de l'imperialisme anglès. Molts són els camins que acaben en la capitulació. Per nosaltres, catalans, hi ha el de la ?pau separada?, el de la colonització paternal de Catalunya per una potència ?amiga?. Per nosaltres, espanyols, ni ha el de la ?treva?, el de ?l'armistici?, sorpresa que avui dorm en el fons del sac de Mr. Chamberlain. Els hem de barrar uns i altres, costi el que costi. En un final de compromís, de capitulació, Catalunya ho perdria tot, els obrers i camperols de Catalunya ho perdrien tot, car seriem nosaltres, més que ningú, la peça de regateig entre els elements en pugna per a acabar ?honorablement? la guerra d'Espanya. El dilema és d'acer. Ho ha estat des del començament de la lluita, i els catalans l'hem de resoldre estretament units amb els antifeixistes de la resta d'Espanya a la nostra manera, plagui o no a Mr. Chamberlain: aixafant Franco, expulsant del nostre territori els exèrcits invasors, bastint en la nostra Pàtria alliberada la República que vulguin els espanyols.

    La resistència d'avui és la victòria de demà. El nostre Exèrcit no és encara el que ha d'ésser, el que serà. Pràcticament, fa ben poc temps que s'organitzà seriosament l'Exèrcit. Amb la resistència gloriosa d'avui, trobarem el temps que necessitem per a completar l'organització de l'Exèrcit, de la indústria de guerra, del comerç exterior, del proveïment. Un temps però, aprofitat amb veritable ritme de guerra, amb treball que doni fruits cada dia en nous oficials, en nous quadres inferiors, en nous Alts Comandaments, en noves fortificacions, en nous Comissaris, en accentuada depuració militar i civil, en coordinada actuació econòmica que llanci als mercats major quantitat de productes el valor dels quals retornarà al país transformat en queviures, armes, combustibles i matèries primes, en nous estímuls per a mantenir i enfortir els sentiments antifeixistes del nostre poble, la seva voluntat de lluita fins a la victòria total. El Partit ha de considerar provocació, maniobra trosquista, acte contrarevolucionari, tot allò que condueixi a un afebliment de la resistència, tot allò que, recolzant-se en els dolors de l'hora present, en les misèries que el sabotatge metòdic ens imposa, vulgui arribar a la conclusió que la resistència d'avui no és més que un allargament eixorc dels sacrificis d'ahir. La resistència ens ha fet guanyar ja batalles interiors i internacionals. La nostra resistència ha desmoralitzat la reraguarda de l'Espanya sotmesa, precipita les ofensives de la desesperació, pertorba profundament la vida d'Itàlia i Alemany i empeny Mussolini pels viaranys de la histèria suïcida, arruïna els plans dels sectors imperialistes anglesos, enemics de la nostra causa, i remou a fons les entranyes de les masses democràtiques i proletàries de tots els països i exalta la seva voluntat d'infondre a la política dels seus governs un contingut més humà i més honest, de solidaritat efectiva envers un poble que lluita per la llibertat de tots. Un temps més de resistència aferrissada, ben organitzada, i el fruit de la victòria serà madur.

    (Il?legible l'original) No és just plantejar els problemes del front subestimant els problemes de la reraguarda, com no seria just tampoc una posició inversa. Front i reraguarda són una unitat. Fins ara el major esforç s'ha realitzat per a crear un Exèrcit capaç de resistir les ofensives darreres de l'enemic. Poc s'ha fet, i de vegades, aquest poc s'ha fet malament, per a posar la nostra reraguarda en condicions de resistir l'angoixa, els dolors, les privacions de la guerra en el seu últim període, el decisiu i sempre el més feixuc. No comprendre que això és un error, no apressar-se per a rectificar-lo, ens podria ésser fatal. I essencialment la resistència de la reraguarda s'aconsegueix, amb la permanent destrucció dels elements de la cinquena columna, assegurant un ritme de producció i un mínim de proveïment. El Partit ha de sentir la preocupació constant, profunda, del problema a resoldre. Una reraguarda sense treball i en les condicions d'avui, això pot esdevenir, crea el clima propici als provocadors, als espies, als trosquistes. Una reraguarda subalimentada, no per exigències insalvables, sinó per ineptitud, per incomprensió, per sabotatge, obligada a convire amb minories tractades en règim de privilegi, pot esfondrar-se fulminantment. Hem de resoldre el problema del treball i el del proveïment, incrementant l'exportació, prenent ja les mesures adients en previsió del pitjor que pot ésser en qualsevol moment realitat. Hem de resoldre el problema del proveïment posant fi al privilegi i assegurant un repartiment just mitjançant les cooperatives de consum, important en les millors condicions ?prèvia una depuració a fons dels òrgans competents?, únicament els articles bàsics, aprofitant al màxim els recursos del propi país, desenvolupant acceleradament el consum col?lectiu, salvant de la tisi i del raquitisme les noves generacions. Ambdós problemes a Catalunya són fonamentals, i a part la línia esmentada del pla general, hem de resoldre'ls valent-nos dels òrgans propis de Catalunya, creats per Catalunya, fruits de la nostra tradició econòmica de lluita, estimats per tots els catalans, en perfecta coordinació amb el òrgans de l'Estat Central d'activitat paral?lela. Essent això possible, això hem de fer. Un Exèrcit poderós i una reraguarda unida i de moral alta faran invencible la República per més que treballin Hitler i Mussolini i llurs turiferaris dels països democràtics.

    La tasca que ens espera és eminentment feixuga però el Parit pot portar-la a cap exactament com ho ha fet amb les tasques passades, no menys feixugues. Els companys han de comprendre que si el Partit és fort, tot anirà endavant. I la fortitud del Parit és la seva disciplina, la seva unitat, la seva progressiva capacitació ideològica, la formació sistemàtica de nous quadres femenins, la serenitat en la crítica dels propis errors, la depuració permanent, la vigilància severa contra les filtracions, l'honestedat en la conducta i en el treball, la capacitat bolxevic de reaccionar positivament i serenament davant les dificultats per grosses que siguin o apareguin, la seva objectivitat orientadora davant les masses democràtiques i treballadores, el seu clar sentit de la responsabilitat. El Partit farà la seva feina.

    Franco, el traïdor, serà esclafat, i els mercenaris de Hitler i Mussolini seran llençats al mar!

    Barcelona, 18 de juliol del 1938

    Descarrega document en format PDF

  • No hi ha més sortida que la victòria militar

    per Joan Comorera. Treball, núm. 660, 30 d'agost de 1938.

    Pocs dies després d'una crisi que hauria pogut tenir conseqüències perilloses ?, en perdre el seu caràcter original, s'ha reunit el nostre Comitè Central. Els companys del Comitè Central, d'una manera objectiva i profunda, varen examinar les característiques de la situació actual, resultant dels antecedents de la crisi i de la seva solució. I de manera ferma i clara han traçat el camí que el Partit, que tot el poble antifeixista, han de seguir per a obtenir la victòria total damunt els traïdors i els invasors italo-alemanys.

    Espanya, per a afermar la seva independència i la integritat del seu territori; Catalunya, per a consolidar i eixamplar les seves llibertats nacionals i socials, no tenen més que una sortida: la victòria militar. Qualsevol altra "solució" posaria en perill la integritat territorial de la República, transformaria Espanya en un trist país mediatitzat o colonitzat per tres o quatre potències; ressuscitaria a Catalunya els dies més negres de la història borbònica, dies que cap català no pot recordar sense enrogir-se. I en afirmar que aquesta és l'única sortida "possible" i "admissible", el Comitè Central, expressà una vegada més la seva absoluta confiança en el poble i en la seva increbantable voluntat de continuar la lluita fins a l'aixafament total del traïdor Franco i els seus amos Hitler i Mussolini. La victòria militar, però, no serà conseqüència de l'atzar, de la improvisació o d'intervencions miraculoses. La victòria militar ha d'ésser, necessàriament, filla de nosaltres mateixos, del nostre treball, de la nostra capacitació militar, política i econòmica, d'organització de depuració, de resistència i superació de les dificultats creixents que la guerra ens imposa.

    D'aquesta línia central flueix tota, absolutament tota, l'activitat del Partit. Res que ens aparti d'ella no ens és permès. Tot el que calgui fer per a enrobustir-la, s'haurà de fer. Car "únicament la victòria militar" ens permetrà assolir les més àmplies realitzacions nacionals i socials.

    La lluita sense misericòrdia contra els capituladors n'és la primera conseqüència. Els capituladors oberts. I els encoberts. Els capituladors que mai no han confiat en l'energia indomable del nostre poble. Els capituladors que ens presenten la inadmissible alternativa de guanyar o perdre la guerra, que en conten històries de por per a l'endemà de la lluita, la guanyem nosaltres o "ells". Com els corbs, els capituladors freturen per llançar-se damunt les runes humanes i econòmiques del nostre país, amb paraules hipòcrites als llavis i el cor ressecat per egoismes de clan i personals. Estan "cansats" d'una guerra que no han fet i en la qual han intervingut sovint per a destorbar i crear les condicions de la victòria militar impossible. Estan desitjosos de gaudir en pau els béns adquirits abans o després de la guerra, els uns; de posar fi, d'altres, a les seves inversemblants heroïcitats al front de París.

    Sense compassió contra d'ells: aquesta és avui i haurà d'ésser més implacable en l'esdevenidor immediat, la consigna del Partit, de tots els antifeixistes.

    En l'organització de la lluita contra els capituladors oberts o encoberts necessitem un Govern que cregui i que treballi per la victòria militar. Aquest és el Govern Negrín. Per això el Partit li presta suport sense reserves, i li'n seguirà prestant per fortes que siguin les maniobres contràries de tots aquells que en la seva caiguda veuen l'única possibilitat d'iniciar el viratge claudicacionista. Costi el que costi, no hem de permetre que el Govern de la República esdevingui, no el creador de la victòria del poble, sinó de la seva derrota. No ho permetrem nosaltres; no ho permetrà l'Exèrcit, que dia a dia demostra com és possible arribar a la victòria militar; no ho permetran els treballadors, els pagesos, els intel?lectuals, els menestrals, els catalans, cap espanyol de la reraguarda heroica i abnegada que accepta tots els sacrificis menys el d'ésser burlat i lliurat a l'enemic.

    Per a enfortir el Govern Negrín, Govern de Guerra, necessitem, a Catalunya, una Generalitat sòlida, una Generalitat que cregui i que treballi per la victòria militar; una Generalitat representada per un home d'antifeixisme provat i que comprengui la ineluctibilitat de la nostra lluita, en tant que espanyols i en tant que catalans. Aquest home és Lluís Companys. Per això el Partit li dóna el seu suport sense reserves i li'n seguirà donant.

    Costi el que costi, mai no permetrem que la Generalitat esdevingui, un dia, un instrument en mans dels claudicacionistes. El treball comú del Govern Negrín i de la Generalitat, en allò que imposa la característica personalitat de Catalunya, la recíproca i completa i lleial coordinació, col?laboració i afecció, simbolitzen la indissoluble unió de Catalunya amb tots els pobles hispànics, dels catalans amb tots els espanyols antifeixistes, la voluntat única de guanyar la guerra militarment. Condemnats siguin com a traïdors els que, d'una i altra banda, la destorbin o la impossibilitin!

    La fortitud d'un Govern és fruit del seu treball. A mesura que el Govern es perllonga, que les naturals dificultat augmenten, aquest treball ha d'ésser més intens i més integral. El prestigi del Govern Negrín, la seva força d'avui, incommovible, és el fruit del seu treball militar; va saber resoldre el problema militar en moments de terrible tragèdia, quan per a molts la catàstrofe era ja imminent, inevitable. La perseverança en el manteniment i major afinament de la política militar, consolidarà la força, el prestigi del Govern Negrín. Però existeixen els problemes de reraguarda, que si un moment donat es trobaven a segon pla, es transformen ràpidament en problemes de primer pla, d'igual envergadura i major complexitat que el militar. En els dos fronts, l'encert, la justesa de línia, el ritme de concepció i d'execució, han d'ésser exactament iguals. El Govern Negrín, el Govern Companys, cadascú en allò que correspongui, han posat ja mà damunt d'ells. La liquidació de trosquistes i altres provocadors i traïdors, espies i sabotejadors; la persecució dels emboscats de tota mena; la supressió de tot privilegi en el repartiment de queviures i l'organització progressiva del consum col?lectiu de la distribució a través de les Cooperatives de Consum i dels restaurants per a infants; la depuració dels organismes que dirigeixen les importacions i les exportacions per tal d'implantar una política avui ben possible d'exportació de manufactura en gran escala.

    Militaritzar, en síntesi, tots els recursos, totes les energies del país sense admetre que ni un bri d'ells pugui no respondre a la finalitat única, suprema: assolir la victòria militar... Heu-vos ací els problemes de reraguarda situats avui a primer pla, com el problema militar i que han merescut i seguiran mereixent l'atenció constant del nostre Comitè Central.

    El Comitè Central, analitzats els problemes i les actuacions, ha arribat a conclusions optimistes. Aquest optimisme s'ha reforçat amb la participació del nostre gran Partit en el Govern de la República. El P.S.U., partit català, el més substantivament català per ésser partit d'obrers i pagesos, partit de la massa que més sofreix i més lluita i més exposa en la guerra que ens ha imposat el feixisme internacional, accepta la nova responsabilitat i està segur de respondre bé a ella. La guerra serà guanyada i amb la victòria haurem assegurat per a Catalunya no ja l'actual migrat Estatut, que no obstant tant estimem, sinó les més àmplies reivindicacions nacionals i socials.

    Barcelona, 29 d'agost del 1938

    Descarrega document en format PDF

  • Una interessant conversa amb el Secretari General del P.S.U. i Conseller d'Economia de la Generalitat, camarada Joan Comorera

    Treball, núm. 746, 8 desembre 1938.

    Aquests últims dies alguns diaris han intentat reviure, amb arguments que no responen a la realitat, una qüestió temps ha aclarida: la participació de les sindicals ?o més concretament? la participació de la CNT en el Govern de la Generalitat.

    Amb solts, articles o comentaria, hom ha intentat bastir un edifici imaginari de confabulacions i actituds que no existeixen. Hom ha volgut donar, també, a la darrera reunió del Govern de Catalunya, un abast que no tenia. Que no hi havia perquè tenir-lo.

    Amb tot, hem cregut interessant puntualitzar, una vegada més, la posició clara i diàfana en tot moment del nostre Partit. I no res millor que una conversa amb el nostre estimat secretari general, camarada Joan Comorera, conseller d'Economia, el qual, reintegrat a les seves tasques després d'una indisposició que l'ha retingut al llit uns dies, ha acceptat gustosament de respondre les nostres preguntes.

    Plantejada la qüestió principal, el nostre company Comorera, ha contestat:

    ?La CNT no és al Consell de la Generalitat perquè va sortir-ne voluntàriament en produir-se la crisi del mes de juny del 1937. No hi és, perquè en produir-se la crisi del Govern de la República (març-abril) i en plantejar-se novament a Catalunya la qüestió de la seva participació en el Govern de la Generalitat, la seva actitud no facilità la solució.

    La declaració del nostre company és rotunda. Amb tot, demanem una ampliació. I Comorera afegeix:

    ?Quan es produí la crisi de maig i es constituí el Govern amb un representat UGT i un representant CNT, quedà plantejat un problema polític. Això donà lloc a diverses reunions en les quals el President de la Generalitat ?que manté tothora la responsabilitat del seu càrrec i no defuig mai el judici de l'opinió pública? va exposar i concretar el seu pensament i va arribar a la formació d'un Govern de tots els partits i organitzacions sindicals amb plena conformitat de tots ells i fou aleshores que la CNT, prenent com a pretext la incorporació d'Acció Catalana ?i dic pretext perquè la CNT havia compartit la responsabilitat del Govern amb Acció Catalana en anteriors Consells? va plantejar la qüestió en termes impossibles d'acceptar ni pel President ni per ningú, i això determinà que el President Companys constituís el Consell actual.

    La posició del nostre President era la justa perquè tothom podia interpretar la retirada de la CNT com una retirada voluntària, pel que fos, perquè el pretext no era pretext.

    El PSU ?continua el company Comorera? no va ésser cap obstacle a la reincorporació de la CNT. A honor a la veritat, tampoc no pot fer-se cap mena de càrrec ni al President Companys, ni a Esquerra Republicana, ni a Acció Catalana, ni als Rabassaires. El PSU va donar la seva conformitat al fet que, sense provocar una crisi, puix que no hi havia de què, hom procedís a un eixamplament del Govern de la Generalitat amb un representant UGT i un representant CNT, i acceptà també que en aquest nou Consell hi tingués una representació, sense Departament, Estat Català. En acceptar la solució esmentada i per tal que ningú n pogués creure que el nostre Partit cercava una situació de privilegi, declaràrem que el PSU renunciaria al lloc que hagués d'ésser atorgat a la UGT. Aquests solució justa i exactament igual a la donada al Govern de la República, no fou acceptada per la direcció de la CNT.

    En realitat, els dirigents de la CNT no tractaven, ni tracten ara, de constituir a Catalunya un Govern de formació igual o semblant al Govern de la República, integrat per totes les forces antifeixistes del país, sinó que, contràriament al que s'ha fet al Govern de la República, aquests dirigents han pretès, contra l'interès de la nostra guerra i les relacions entre el nostre poble i les democràcies mundials, provocar una crisi de fons per a retornar a un Govern sindical. És aquest el problema.

    L'experiència del Govern sindical s'ha fet a la República i s'ha fet a Catalunya. A Catalunya, ningú no ha oblidat aquell experiment que va ésser clos el mes de maig del 37 i a Catalunya ningú, entre els partits i organitzacions que formen el Consell, ni la pròpia base de la CNT, no pot tenir ni té interès a repetir-lo. Aquest problema ha estat superat per l'experiència i no cal parlar-ne més.

    ?Si la CNT ha acceptat formar part del Govern de la República en determinades condicions, per què no accepta les mateixes condicions per a formar part del Govern de Catalunya?

    ?Aquest és un aspecte de la qüestió que, com a catalans, ens fereix. ¿Com és possible admetre que el President de Catalunya sigui tractat diferentment de com ho ha estat el President del Govern de la República, Dr. Negrín? La CNT d'Espanya, fent-se càrrec de la situació i acceptant plenament la seva responsabilitat en la lluita contra l'enemic comú, donà al President Negrín totes les facilitats necessàries per què es constituís un Govern amb representació de totes les forces antifeixistes del país? ¿Per què aquestes facilitats no les ha volgudes donar la CNT de Catalunya al President de la Generalitat? La posició de la CNT no és justa. Tampoc no és admissible, perquè li consta oficialment quin era el pensament del nostre President i quina va ésser l'opinió del nostre Partit, i, no obstant això, pretén enrarir l'ambient i dificultar la marxa normal de Front Popular volent fer creure en l'existència d'una "sinistra" confabulació. No cal repetir ni demostrar que això no existeix. Són els partit polítics els que han de governar, perquè cadascun d'ells representa un conjunt homogeni de criteri i de conducta, la qual cosa no succeeix ni pot succeir amb les organitzacions sindicals constituïdes per treballadors de tots els criteris i de totes les conductes. Aquesta posició, donades les circumstàncies actuals de la nostra lluita, no s'oposa a una incorporació de col?laboració de les organitzacions sindicals.

    ?Així, doncs, la posició del Partit Socialista Unificat és declara...

    ?En efecte. Nosaltres no voldríem és interpretats capriciosament per ningú, ni ?molt menys? amb mala fe. En tot moment, la posició del PSU ha estat clara, concreta i pública. No cal sinó recordar el meu informe del Ple ampliat del Comitè Central del nostre Partit celebrat al Palau de la Música Catalana. I el meu discurs del Tívoli en el qual jo ?en nom del Partit? vaig declarar el que ara he repetit. No podia ésser pas d'altra manera, perquè la nostra línia fonamental és la unitat: unitat en e si del Front Popular, unitat de tots els pobles hispànics, unitat política dels partits de classe, unitat sindical. Treballem i seguirem treballant cada dia amb més fe i més entusiasme per la creació d'una Central Sindical única i volem per a nosaltres l'honor d'ésser els paladins de la unitat sindical, com hem estat, els primers al món! Creadors de la unitat política dels treballadors.

    Aquesta línia fonamental d'unitat s'estén a tot el camp polític antifeixista de Catalunya. Hem dit i repetim que considerem històricament necessari el reforçament de la participació de Catalunya en el Govern de la República, incorporant als seus organismes fonamentals polítics, econòmics i militars, els dos partits majoritaris del nostre país, PSU i Esquerra Republicana de Catalunya, així com també aquells valors positius del nostre conjunt polític i social. Malgrat tot, perseverarem en aquesta línia perquè fora d'ella no hi ha victòria possible, perquè en la seva aplicació estricta i el més ràpidament possible, hi trobarem la solució justa de tots els problemes de tipus econòmic i social plantejats avui arreu de la República. Cal liquidar el que resti de la base financera econòmica del feixisme, constituïda per la banca, la gran indústria, la gran propietat territorial i urbana ?representants d'aquella gran burgesia que finançà la traïció. Cal també no atemptar absolutament contra un dret d'intervenció en la direcció econòmica del nostre país de la classe treballadora que s'ho ha guanyat de sobra amb la seva sang generosa, amb la seva abnegació sense límits i amb els seus sacrificis d'aquests dos anys i mig i amb la seva competència indiscutible, posada a prova, que ningú no gosarà negar, ni discutir.

    Donem per acabada la conversa. Estem segurs que la posició del Partit Socialista Unificat de Catalunya davant d'aquestes qüestions, com davant de totes, resta perfectament clara.

    Ens acomiadem. Ja a la porta al marge de l'interviu, el nostre estimat company remarca:

    ?I no seria possible que el Govern de Catalunya fos respectat com ho és el Govern de la República? Si no és possible plantejar qüestions d'aquest ordre al Govern de la República ?i és just que no es plantegin? per què es plantegen al Govern de la Generalitat? Per què s'ha de permetre una coacció sistemàtica contra el nostre President? Dos pesos i dues mesures, no.

    L.A.B.

    Descarrega document en format PDF

  • Presència de Catalunya en la guerra per la independència

    Informe del secretari general del PSUC, Joan Comorera, al Comitè Central reunit a París els dies 2 i 3 de març de 1939. Conegut com el Comitè Central d'Anvers.

    ...

    Descarrega document en format PDF

  • La línia nacional del PSU de C

    Ponència presentada per Joan Comorera i aprovada pel CC el mes d'abril de 1939 i pel Secretariat de la Internacional Comunista el mes de juny del mateix any. París, 19 d'abril de 1939.

    "El PSUC per consegüent, opina que la seva línia nacional ha d'ésser formulada d'aquesta manera: Catalunya lluita per una República Catalana, per una República Espanyola creada per la unió lliure de les Repúbliques, iguals en drets."

    La pèrdua total del territori de la República ens obliga a variacions tàctiques fonamentals.

    En terra espanyola maldàrem per enfortir i consolidar els poders dels òrgans estatals: Govern de la República, Govern Basc i Govern de la Generalitat. Des de l'estranger hem de treballar per accelerar el procés de descomposició de l'Estat feixista: descompondre'l a fons per crear la nova República, el nou Estat espanyol.

    Ultra els problemes generals, polítics, econòmics, militars, internacionals, sobre els quals ja s'ha establert criteri i formulat consignes justes, els problemes de les nacionalitats que constitueixen l'Estat espanyol, aguditzat en termes tals que pot esdevenir el més corrosiu del règim feixista, ha de merèixer la nostra molt especial atenció.

    El feixisme ofega, oprimeix, es proposa eliminar de soca-rel les nacionalitats. En la línia oposada nosaltres hem d'exaltar, reivindicar les personalitats nacionals, recollir i desenvolupar les reaccions separatistes de Galícia, Euskadi i Catalunya; popularitzar a Espanya i internacionalment el dret a l'autodeterminació total dels pobles oprimits pel feixisme; aprofitar les conjuntures favorables que ens ofereix la lluita internacional contra el feixisme per facilitar el ressorgiment de les personalitats nacionals oprimides i obtenir el seu reconeixement com a factors positius i necessaris i útils als països democràtics i per la seva més ràpida victòria.

    Catalunya ha de merèixer una atenció preferent. Catalunya ha superat ja fa temps l'etapa literària del ressorgiment nacional. Els treballadors, indiferents en el temps del nacionalisme financer, petit-burgès, han esdevingut els capdavanters, els veritables definidors del moviment nacional, en crear el nostre poderós Partit Unificat, marxista-leninista. La classe treballadora, madurada políticament, directora de la transformació econòmica que ha enfortit i personalitzat Catalunya en el conjunt dels pobles hispànics, ha assimilat la concepció staliniana dels problemes nacionals i sota el seu impuls Catalunya segueix endavant, enèrgicament, pel camí del seu redreçament definitiu.

    En la lluita per accelerar el procés de descomposició de l'Estat feixista espanyol, hem d'afirmar que Catalunya és el taló d'Aquiles del traïdor Franco.

    Aquesta conclusió exigeix que el PSU de Catalunya tingui una línia clara. El PSUC no pot limitar-se a una posició de suport a tendències alienes de separatisme. El PSUC no s'ha de perdre en més o menys encertades generalitzacions sobre els drets dels pobles a disposar lliurement del seu destins. La seva línia ha d'ésser afirmativa i concreta i de tal naturalesa que per ella esdevingui automàticament, el líder indiscutible del Front Nacional de Catalunya, l'aglutinant únic de tots els catalans honrats que lluiten per alliberar-la de traïdors i opressors, de colonitzadors estrangers i de feudals agraris castellans i que a la vegada, impedeixi que el moviment nacional català degeneri en nacionalisme petit-burgès, de reaccions histèriques i sense perspectiva històrica.

    Cada crisi política ha determinat un salt endavant del moviment nacional català. En el curs del segle XIX, Catalunya venç el marasme en el qual caigué després del 1714. Aribau, Almirall i Pi i Margall simbolitzen el renaixement literari, històric i polític. El moviment romàntic, inconnex, alimentat per petits nuclis, alguns dels quals no copsaren el seu valor històric, es concreta, esdevé nacional, catalanitat en la mesura en què la pagesia assimila la tècnica dels conreus especialitzats, en què la burgesia es troba en possessió d'una rica indústria, en què la menestralia identifica la defensa del seu progressiu nivell de vida amb la lluita contra l'agrarisme feudal castellà, de la meseta, la pèrdua de les colònies tanca el període romàntic. Les conseqüències econòmiques de la derrota per a un país en procés de ràpida industrialització en foren la causa immediata. L'antimonarquisme, l'antimilitarisme, l'anticastellanisme, caracteritzen el començament d'aquest nou període. Les reaccions esmaperdudes del poder central, tramesa del "colonitzador" Lerroux, violència dels oficials espanyols, lleis d'excepció, no varen frenar el moviment nacional. L'acceleraren. L'apassionament polític, patriòtic, era alimentat per una burgesia ja forta i intel?ligent, oposada a una política central econòmica, aranzelària, de tipus agrari. Solidaritat Catalana n'és el primer fruit. Catalunya ja no és una expressió administrativa dividida en "quatre províncies", és una nació recobrada. Dirigida per una burgesia enèrgica, políticament organitzada, fidelment representada i defensada pels seus líders Prat de la Riba i Cambó, Catalunya salta ràpidament l'etapa municipalista i obté la primera victòria política: la Mancomunitat. Per la llei, la Mancomunitat no era més que un òrgan administratiu de les quatre diputacions catalanes, però de seguida fou el "Govern" de Catalunya amb el seu "president" Prat de la Riba. Amb la Mancomunitat, òrgan insuficient per satisfer l'ambició política dels catalans, s'articula el moviment separatista en mans d'un fill de Solidaritat Catalana, Macià. La dictaura de Rivera dissol la Mancomunitat, prohibeix l'ús del català, les cançons catalanes, les danses catalanes. La repressió vigoritzà el moviment nacional i provocà un desplaçament de forces; la burgesia catalana s'alia a Primo de Rivera i perd la direcció política hegemònica de Catalunya. Els partits republicans signen el Pacte de Sant Sebastià, segona gran victòria política de Catalunya: el Pacte de l'Estatut i del reconeixement de la nacionalitat catalana pels partits republicans i socialista espanyols. Els partits espanyols varen anar més enllà del que podia ésser el seu propòsit, empesos per l'acció del Macià exiliat, el símbol del catalanisme intransigent, que, tanmateix, es refusà a signar un pacte "moderat". Amb la proclamació de la República, Catalunya no donà la seva confiança als signants del Pacte de San Sebastià, sinó al seu oposant, a Macià, que predicava una Catalunya lliure socialment avançada. Aquest fe, de profunda significació, assenyala la incorporació massiva de la classe obrera a la vida política. L'Estatut és la tercera gran victòria política de Catalunya, car de la unitat administrativa de la Mancomunitat salta a la unitat política constitucional. El feixisme triomfant, suprimeix l'Estatut, desferma sobre el país la repressió més bestial que hagi conegut la nostra història. ¿Quina serà la forma que prendrà la quarta victòria política de Catalunya...? La burgesia no dirigeix ja el moviment nacional català. Els dirigents del moviment nacional català són els treballadors i la pagesia, els quals han format el seu instrument polític: el PSU de C, el seu instrument sindical: la UGT, el seu òrgan polític: la FESAC, els quals se senten forts i esperonats per una experiència reeixida d'emancipació econòmica que durà tant com la guerra.

    Cal esperar un retorn pur i simple de l'Estatut? L'experiència històrica ens demostra que no.

    Hem d'acceptar un envigoriment fortíssim del catalanisme intransigent.

    La dictadura feixista persegueix a sang i foc els catalans i la més mínima expressió de catalanisme. La dictadura feixista vol descatalanitzar Catalunya, afusellant, empresonant, prohibint l'idioma a l'Escola, l'Institut, a la Universitat, en qualsevol acte de vida col?lectiva, assajant el desplaçament de poblacions. El feudalisme agrari castellà té en Catalunya una colònia de primer ordre, bona només per a produir riquesa i lliurar-la als seus dominadors. La colonització italiana destrossà la indústria competidora i els conreus que l'estorbaven en els mercats mundials. No hi haurà a Catalunya classe ni estament que no senti la ferida dolorosa. El burgès pel tracte insolent del feudal castellà, el pagès per la pèrdua del seu benestar, fill de la tècnica que va saber assimilar i perfeccionar, el menestral de tradició liberal i catalanista, per la barroeria anticatalana i per l'esclavatge econòmic que li posen els feudals castellans i italians. Els treballador pels salaris de fam, per les llargues jornades, per les fàbriques que "foren seves" destruïdes o tancades, pel contrast brutal del seu sotmetiment econòmic d'avui a la seva emancipació econòmica d'ahir. Totes les classes i estament de Catalunya han de reaccionar amb violència. Els grups tradicionals del catalanisme, reaccionaran en separatisme pur i simple. La classe obrera, la gran massa pagesa, reaccionaran en pro d'una Catalunya lliure que els retorni i completi el règim de llibertats, de dignitats, d'emancipació econòmica.

    (...)

    L'Estatut va ésser l'expressió d'un període d'hegemonia republicano-socialista a Espanya, republicano-anarquista a Catalunya. Amb la guerra la fesomia política ha canviat profundament a Espanya i a Catalunya. A Espanya, el Partit Comunista ha esdevingut el partit més fort de la classe obrera. A Catalunya, dos fets s'han produït de vasta transcendència històrica: la consolidació i vertiginós desenvolupament del moviment marxista-leninista, l'afebliment del confusionisme del republicanisme d'esquerra i de la seva expressió sindical, econòmica: l'anarquisme. Aquesta simultaneïtat d'engrandiment i d'enfortiment del moviment marxista-leninista a España i a Catalunya, obre un nou període del plantejament i solució dels problemes nacionals. (...)

    La maduresa es donarà ara, car les etapes del moviment nacional català són ben clares: Solidaritat Catalana, Mancomunitat, Estatut, República catalana.

    El PSUC per consegüent, opina que la seva línia nacional ha d'ésser formulada d'aquesta manera: Catalunya lluita per una República Catalana, per una República Espanyola creada per la unió lliure de les Repúbliques, iguals en drets.

    El document complert es pot consultar a l'Arxiu Massip (Joan Comorera) de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

    Descarrega document en format PDF




Fundació Nous Horitzons amb la col·laboració de Memorial democràtic
www.joancomorera.com | Tots els drets reservats | Copyright 2009 | webSITE creat i dissenyat per: dos punts documentació i cultura, s.l.