Joan Comorera i Solé

escrits propis: tercera etapa

  • Catalunya Unida es redreçarà

    Joan Comorera, Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya (Secció Catalana de la Internacional Comunista), 18 de juliol de 1939.

    "No! Catalunya no ha estat vençuda. Catalunya ha estat víctima d'aquells que més tard, trobant suport en Casado-Miaja-Besteiro-Mora, havien de lliurar lligats de peus i mans als seus botxins, els antifeixistes, i al territori de la zona centre-sud. I Catalunya trobarà en les cendres dels seus màrtirs i en les runes de les seves suara joioses ciutats l'energia i el nou heroisme necessari per renàixer a una vida millor, de més altes volades, de més altes i humanes ambicions, de més àmplies llibertats en el si de la República Espanyola, democràtica i lliure, recobrada.

    Traïdor Franco, mai, mai, mai no sotmetràs Catalunya: I Catalunya tornarà a ésser rica i plena!..."

    Damunt Catalunya, el feixisme momentàniament triomfant exerceix la repressió més brutal que s'hagi conegut a la història del nostre poble. És més cruel, més sagnant que la repressió borbònica després de la derrota militar de Catalunya l'any 1714.

    El feixisme s'ha proposat el mateix objectiu que tingué la monarquia borbònica en el segle XVIII: anihilar Catalunya. La prohibició de l'idioma, la persecució de les danses i cançons nacionals, la supressió de tota la premsa catalana i de la més minsa expressió parlada o escrita de catalanisme, han estat les mesures característiques sota la monarquia i, també sota la dictadura de Primo de Rivera. El feixisme va més lluny: ha destrossat la Biblioteca Nacional de Catalunya on es conservava el tresor històric del nostre país; ha desplaçat de Catalunya el seu tresor artístic, enriquit de manera extraordinària pel Govern autònom; tanca les portes de Catalunya als 80.000 soldats catalans que es trobaven a la zona Centre-Sud en el moment de la traïció Miaja-Casado-Besteiro-Mora; expulsa de Catalunya, amb pretext o sense, famílies senceres i les distribueix per la resta de la República; desmunta fàbriques i les trasllada on li sembla que pot trobar un proletariat més dòcil; lliura les terres als italians i als falangistes; l'agrarisme semifeudal castellà té econòmicament carta blanca i la burgesia i els financers italians s'esforcen, amb l'ajut del traïdor Franco, per refer a la seva conveniència la forta personalitat econòmica internacional del nostre poble. Són aquests els elements essencials en execució metòdica del pla de destrucció de Catalunya. El feixisme vol una Catalunya sense catalans, tan a fons saquejada que per sempre més sigui impossible reconstruir la seva personalitat històrica i la seva puixant riquesa.

    Per realitzar el seu pla de destrucció, el feixisme ha instaurat el terror permanent: afusellaments i camps de concentració, penyores, empresonaments i confinaments. El sinistre tricorni de la guàrdia civil més la boina dels requetés i el punyal dels falangistes, senyoregen per tot el país. Els obrers, els pagesos, els menestrals que més heroicament lluitaren per la llibertat de Catalunya i per la independència de la República espanyola són perseguits a mort. Els burgesos que es quedaren a Catalunya i col?laboraren, uns honradament i altres no en el seu ordre econòmic codificat per la Generalitat són suspectes i estan condemnats a la misèria. Els burgesos que fugiren a França i allí restaren fins a l'acabament de la guerra són, també, suspectes i molt difícilment els són retornats els seus béns, fàbriques, cases o terres. L'alta burgesia i els grans financers que varen subvencionar els generals traïdors en el període conspiratiu, que varen col?laborar amb el traïdor Franco durant la guerra, estan sotmesos a règim de vigilància i obligats a ésser ajudants dels botxins del nostre poble si volen conservar els béns i alguns dels seus antics privilegis. Tot català, pel sol fet d'ésser català, és suspecte. Per això, la gairebé totalitat dels catalans estan a l'índex del traïdor Franco. Els afusellaments de Carrasco i Formiguera, home representatiu dels catòlics conservadors i catalanistes, de Rahola, catalanista moderat, de Briansó, catalanista liberal, de Battestini, metge que no actuà en política des de la República però que fou separatista en la seva joventut, sumats als milers d'obrers, pagesos i menestrals afusellats, palesen abastament que el terror feixista a Catalunya és antiobrer, antidemocràtic i anticatalà.

    (...)

    El 19 de juliol del 1936, Catalunya va salvar la República. Els generals traïdors van sublevar la guarnició africana el 17 de juliol. La sublevació va ésser precipitada per la reacció d'esglai que produí entre els traïdors l'ajusticiament de Calvo Sotelo. Degut a aquesta precipitació, no obstant la llarga conspiració i la complicitat de totes les guarnicions, la sublevació no pogué ésser sincronitzada. Del 18 al 19 els sublevats prengueren Sevilla, Saragossa i Galícia. Les altres guarnicions restaven indecises. El Govern de la República, tenia en les seves mans els tres centres fonamentals del país, en la nova situació: València, Madrid i Barcelona. De caure un dels tres en poder dels traïdors, la seva victòria podia donar-se per segura. Catalunya fou posada a prova, la primera. En la matinada del 19 de juliol, totes les guarnicions de Catalunya es varen sublevar. La guarnició de Barcelona, de totes les armes, va sortir de les casernes i es dirigí als centres fonamentals de la ciutat per prendre-la a la fi del que els traïdors suposaven que seria un passeig militar. La Catalunya autònoma, però, havia après la lliçó del 6 d'octubre. No va ésser sorpresa. El proletariat i la menestralia de totes les ideologies, ben agermanats i en bona part dirigits pel Front Popular i el Comitè d'enllaç que tres dies després havia de crear el Partit Únic Obrer de Catalunya adherit a la gloriosa Internacional Comunista; la guàrdia d'assalt, ben disciplinada i ben manada més els pocs aparells d'aviació lleials a la República, plantaven cara als sublevats i en lluita acarnissada els destrossaren ràpidament. Els sobrevivents es refugiaren en els edificis que pogueren. La sublevació, però, ja estava vençuda. La tarda del mateix 19 fou fet presoner el general Goded, cap militar de la sublevació. Goded fou portat a la Generalitat i, allí, davant el micròfon assabentà als espanyols de la seva derrota i el seu empresonament i aconsellà l'abandonament de la lluita als seus còmplices. Al migdia del 20 varen ésser reduïts els darrers centres de resistència. La victòria aclaparadora de Barcelona resolgué automàticament la sublevació de les guarnicions de Lleida, Tarragona, Girona i Mataró. La victòria de Barcelona paralitzà les guarnicions de Bilbao i València, dominades suara sense dificultat, i immobilitzà les casernes de Madrid. Allí va anar a cercar-la el dia 20 l'heroic poble de Madrid i allí va aixafar la traïció. La derrota de Catalunya hauria determinat la pèrdua immediata de la República. El Govern de la República, feble i vacil?lant, perdudes la frontera, el centre industrial més dens, el nucli proletari més fort i veterà, la massa ciutadana més homogèniament antifeixista, el litoral mediterrani, hauria perdut el poc cap que li restava. La repercussió moral de la derrota de la Catalunya autònoma entre les masses obreres i antifeixistes de València, Bilbao i Madrid, hauria estat profunda, ensems que l'exaltació de les guarnicions militars indecises. Madrid, aïllat en el centre d'Espanya, rodejat d'enemics victoriosos, seu d'un Govern incapaç d'organitzar la més insignificant resistència, ¿què hauria pogut fer? Amb la derrota de la Catalunya autònoma el reconeixement del traïdor Franco no s'hauria produït l'any 1939, sinó el mateix juliol del 1936. La República reconegué la personalitat nacional de Catalunya en aprovar l'Estatut l'any 1932. El 19 de juliol del 1936, la República comprovà que la seva política envers les nacionalitats hispàniques era justa.

    En els primers mesos de la guerra Catalunya sofrí una profunda crisi interior. Calia pagar el darrer preu de la política orba i sectària i burocràtica de Largo Caballero. El moviment marxista esquarterat no pogué prendre en mans la direcció efectiva de les masses i el carrer fou dominat pels anarquistes i trosquistes. Els dirigents dels partits marxistes, amb audàcia bolxevic, al cap de tres dies de vençuda la sublevació militar, varen crear el Partit Socialista Unificat de Catalunya, adherit a la Internacional Comunista resolt a esdevenir un veritable partit homogeni, monolític, de ferma línia política bolxevic, marxista-leninista. Els treballadors, els pagesos, els sectors més intel?ligents de la petita burgesia , comprengueren tot seguit l'enorme transcendència històrica de la unificació política de la classe obrera i això determinà que el PSU esdevingués immediatament una força poderosa, l'única capaç de resoldre la crisi interior, de crear a Catalunya les condicions indispensables per a la seva màxima contribució a la lluita dels pobles hispànics contra l'enemic comú. De nou Catalunya, avantguarda, assenyala a la classe obrera, a tot l'antifeixisme el camí de la victòria. Mentre Catalunya organitzava el front d'Aragó, l'expedició a Mallorca, les columnes d'ajut a Madrid en els dies més angoixosos de novembre, dirigia la transformació de les seves indústries de pau en indústries de guerra, exigia la mobilització general i la creació ràpida de l'Exèrcit Popular Regular de la República, amb febleses i imperfeccions degudes al derrotisme dels incontrolats faistes i trosquistes i a les vacil?lacions dels partits republicans, lluità amb exaltació creixent per resoldre la crisi interior amb el seu sol esforç, gens compresa pel funest Govern de Largo Caballero; sovint destorbada per ell, va vèncer els incontrolats de la FAI i els trosquistes aliats en el putsch de maig del 1937. (...)

    La política vacil?lant del Govern de la República caracteritzada sobretot per la falsa política de Prieto, deturà el ritme de reorganització militar de Catalunya. En aquesta política rau el factor essencial de la caiguda del front de l'Est i de la ruptura de comunicacions amb la resta d'Espanya. En el darrer període de la guerra, Catalunya palesà la seva capacitat d'heroisme, de sacrifici, d'abnegació, el seu profund i infrangible antifeixisme. Perduts Lleida, Balaguer, Tremp, les centrals elèctriques, les terres de l'Ebre enllà, refet amb rapidesa extraordinària l'Exèrcit, en el front de Catalunya es lluità sense respir. Ofensiva sobre el Segre. Ofensiva sobre l'Ebre, la més gran victòria militar de la República, l'heroisme al front i a la reraguarda, de mobilitzacions, de pèrdues feixugues, doloroses, de fam i de dol. Sense un aldarull, sense una protesta, amb proves fefaents no de resignació, sinó d'estoïcisme davant l'aclaparadora duresa de la prova, de serenitat i de confiança en la victòria.

    En començar l'ofensiva enemiga es va repetir en terres de Lleida l'epopeia de l'Ebre. Durant vint-i-dos dies un Exèrcit afeblit, dessagnat, mal armat, mal alimentat, sense descans possible, amb totes les reserves a primera línia, va resistir estoicament, a força d'heroisme individual i col?lectiu, l'Exèrcit de moros, italians, alemanys, de mobilitzats terroritzats pels pistolers del traïdor Franco, enormement superior en nombre, immensament superior en armament. L'Exèrcit que defensava el front de Catalunya, de majoria catalana agermanada amb els fills de totes les nacionalitats hispàniques, abandonat a les seves pròpies forces pels traïdors que immobilitzaren l'Exèrcit de la zona Centre-Sud, no podent aprofitar un armament retingut massa temps pel Govern francès, no podent nodrir-se amb sang nova, corsecat pel sabotatge i la traïció exercits per l'alta direcció tècnica i militar, víctima propiciatòria de la política de no-intervenció de França i Anglaterra, de la política capituladora de la Segona Internacional, de la política d'aquells que a l'interior executaven el pla d'abandonament i pèrdua del nostre país, bloquejat per l'esquadra italiana; en jornades d'angoixa i de duresa indescriptibles, va acostar-se a la frontera i va entrar a França en perfecta formació, encara, i amb tot el seu armament.

    Catalunya ha complert amb el seu deure. No obligada per la llei, sinó voluntàriament, per insubornable convicció antifeixista, fidel fins a la mort a la seva tradició de poble lliure i democràtic. Les llars catalanes, totes elles endolades i moltes anihilades; les terres, ermes; les fàbriques, cremades; les velles i riques ciutats ?Lleida, Reus, Tarragona, Tortosa, Girona, Figueres, Granollers, Borges Blanques, Balaguer, Tremp, Tàrrega, Falset, Palamós? i tantes altres viles i tants altres pobles suara riallers, destrossats per la criminal aviació italo-alemanya; Barcelona en nafra viva; més de 150.000 catalans morts o mutilats, més de 300.000 catalans que van preferir la misèria i la tristesa de l'exili a una vida d'esclavatge sota Franco i els seus amos Hitler i Mussolini, en són el tràgic testimoni.

    Aquesta és la Catalunya trepitjada avui pel renegat Franco. Ferma i sòbria en la persecució del seu inalterable ideal mil?lenari de llibertat i democràcia. Alguns amics potser l'han oblidat, aquesta fesomia fondament humana del nostre poble. Franco i els seus botxins, no. La ferotgia amb què la tracten, la monstruositat dels seus propòsits ho palesen a bastament. No podent-la posseir es deleixen per destruir-la de soca-rel. L'ambició és a llarg termini i el temps, però, de què poden disposar els traïdors és curt. Car Catalunya coneix ja quin és el camí de la victòria. El camí de la victòria és la resistència a ultrança realitzada mitjançant la més sòlida unitat. Unitat interior entre els catalans honrats aplegats a l'Aliança Nacional de Catalunya neta de bandits, de sabotejadors, de traïdors, de faistes i de trosquistes, aliats antics i novells del renegat Franco. Unitat entre els catalans honrats de l'estranger, els lluitadors, els que no són, no volem ésser emigrats, els qui no tenim ni volem tenir altra ambició que la de batallar sense mirar l'esforç ni sacrifici per la reconquesta de la Pàtria malaurada. Unitat entre tots els catalans, es trobin on es trobin, sota la bandera barrada de l'Aliança Nacional de Catalunya, entre els catalans de la llar, els empresonats, els confinats, els exiliats, lligats per un sol pensament, per una sola voluntat, alliberar la Pàtria estimada, foragitar-ne els lladres i assassins i els bords que els hagin ajudat. Unitat ferma, cada vegada més ferma, de Catalunya amb tots els altres pobles hispànics. (...)

    No! Catalunya no ha estat vençuda. Catalunya ha estat víctima d'aquells que més tard, trobant suport en Casado-Miaja-Besteiro-Mora, havien de lliurar lligats de peus i mans als seus botxins, els antifeixistes, i al territori de la zona centre-sud. I Catalunya trobarà en les cendres dels seus màrtirs i en les runes de les seves suara joioses ciutats l'energia i el nou heroisme necessari per renàixer a una vida millor, de més altes volades, de més altes i humanes ambicions, de més àmplies llibertats en el si de la República Espanyola, democràtica i lliure, recobrada.

    Traïdor Franco, mai, mai, mai no sotmetràs Catalunya: I Catalunya tornarà a ésser rica i plena!...

    El document complert es pot consultar a l'Arxiu Massip (Joan Comorera) de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

    Descarrega document en format PDF

  • Carta adreçada a l'Honorable President de la Generalitat pels consellers del PSUC

    París 1 de maig de 1939 ?.

    Honorable president:

    En la darrera reunió del Consell tinguda a Barcelona, es va quedar que d'ésser necessari el trasllat del Govern a una altra població catalana, es tornaria a reunir per tal d'acordar-ho i prendre col?lectivament les mesures polítiques i administratives oportunes. El Consell, però, no va ésser convocat més, amb gran dany per a Catalunya i per al prestigi del seu govern. Els Consellers del PSUC es varen quedar a Barcelona i varen sortir-ne la tarda del dia 26 de gener a l'hora que l'exèrcit invasor arribava a la plaça de Catalunya, tot i per ordre de no sabem encara qui, se'ls va retirar dels Departaments la guàrdia de Mossos d'Esquadra.

    A Darnius i a Agullana, els consellers del PSUC varen tenir l'honor de visitar-vos diverses vegades per demanar-vos una reunió del una reunió del Consell. En moments que què calia actuar més orgànicament que mai en representació i en defensa de Catalunya, quan encara existia la possibilitat d'obtenir o exigir mesures enèrgiques de depuració política i militar, de reorganització de les forces que no havien percut la voluntat de lluita, d'aprofitament dels elements ofensius acumulats en quantitat suficient a Figueres, de restabliment d'un ordre civil i militar, mesures que haurien permès la fixació i consolidació d'un front català, els Consellers del PSUC opinàrem que la reunió del Consell no havia d'ésser ajornada. La insistent petició nostra no fou atesa. Els consellers del PSUC, no obstant saber, extraoficialment, que la resta del Govern havia passat a França, vàrem restar en terra catalana visitant els fronts, els pobles de la reraguarda immediata, els organismes estatals en franca i vergonyosa fugida, organitzant equips de fortificadors, col?laborant personalment en les tasques de recuperació d'homes i material, complint amb el nostre deure de patriotes i d'antifeixistes catalans en lluita oberta contra els traïdors del més alt organisme militar de la República que havien ja lliurat Barcelona i lliuraven els darrers pobles de Catalunya als invasors, i sortírem del Portús la tarda del 10 de febrer moments abans d'ésser arborada a la ratlla fronterera per les tropes invasores, la bandera de la traïció i d'esclavatge.

    Perduda Catalunya, els consellers del PSUC vàrem visitar-vos a París diverses vegades per pregar-vos la convocatòria urgent del Consell. Els consellers del PSUC opinàvem que la guerra no havia acabat, que les possibilitats de victòria no s'havien esgotat, que una política justa de resistència, vigoritzada per una implacable revisió dels òrgans i mètodes estatals, per l'eliminació resolta de claudicadors i de traïdors i tenint en compte la inestabilitat de la situació internacional, transformaria la zona centre-sud en un front inexpugnable, fortalesa gloriosa d'on sortiria l'exèrcit alliberador de Catalunya. El Govern de Catalunya estava obligat a intervenir, a opinar, a fer-se present a la zona centre-sud, a palesar, amb l'exemple, amb la seva acció perseverant que Catalunya, traïda, continuava en les trinxeres de la llibertat. El Consell, però, no fou convocat.

    En produir-se la traïció Miaja-Casado-Besteiro, els consellers del PSUC tingueren l'honor de visitar-vos novament per insistir a demanar-vos la convocatòria del Consell. El Govern de Catalunya no podia desconèixer que, com a conseqüència de la monstruosa traïció de l'anomenada Junta de Defensa de Madrid, més de 60.000 soldats catalans caurien indefensos en mans dels nostres mortals enemics, que l'hora de l'alliberament de Catalunya s'allunyava, que els millors combatents de la República i, per tant, els que més estimaven i comprenien Catalunya, eren assassinats. El Govern de Catalunya estava en el deure de condemnar la traïció i els traïdors, de presentar, si més no, l'exemple d'una Catalunya reivindicada pel seu dolor, per la seva abnegació, pel seu heroisme. Tampoc, aquesta vegada, no fou convocat el Consell.

    Els consellers del PSUC enteníem i entenem que, ultra les raons generals que exigien el funcionament regular del Consell, el Govern de Catalunya havia de tenir una política d'ajut i d'organització dels centenars de milers de catalans exiliats; que havia d'ésser el Govern de Catalunya el representant únic de tots els catalans davant França, davant els països disposats a acollir els exiliats, davant les organitzacions internacionals antifeixistes que tant ens han ajudat i ens ajuden encara; que el Govern de Catalunya havia de continuar essent un organisme viu, única veu i cap qualificat i legítim dels catalans honrats, resolts a continuar la lluita fins aconseguir l'alliberament total de la nostra pàtria; que donar per dissolt o no existent el Govern de Catalunya, perdut el territori, de fet o de dret, implicava el reconeixement de la legitimitat del domini terrorista feixista damunt Catalunya i, a la vegada, la ruptura momentània de la unitat catalana, sense la qual la reconquesta de la nostra pàtria és més difícil i més llarga.

    Encara que la situació d'avui, no és la mateixa que teníem en terra catalana i abans de la traïció de Miaja-Casado-Besteiro, i la lluita per l'alliberament de Catalunya sigui de característiques molt distintes, els consellers del PSUC considerem que el Govern de Catalunya ha de recobrar la seva fesomia normal, que ha de posar-se a la feina de pressa per tal de guanyar el temps perdut, per tal d'organitzar l'ajut als catalans exiliats i, essencialment, la lluita per la reconquesta de Catalunya, i us demanem, Honorable President, que convoqueu el Consell perquè pugui entendre i resoldre sobre les qüestions següents:

    1. El Govern de la Generalitat de Catalunya és l'única representació legal de Catalunya i continuarà essent-ho mentre el poble català, lliure d'invasors i de traïdors, no pugui manifestar democràticament la seva voluntat.

    2. El Govern de la Generalitat de Catalunya organitzarà i dirigirà la lluita contra els invasors i martiritzadors de la nostra pàtria i hi persistirà mentre no hagi recobrat totalment el territori.

    3. El Govern de la Generalitat de Catalunya desenvoluparà una política metòdica d'ajut i organització dels catalans exiliats, amb la perspectiva, però, d'un retorn no llunyà a la pàtria.

    4. El Govern de la Generalitat de Catalunya organitzarà i dirigirà la batalla contra el terrorisme bestial que priva de llibertat o de la vida els millors fills de la pàtria.

    5. El Govern de la Generalitat de Catalunya serà l'únic defensor i guia dels catalans a l'estranger.

    6. El Govern de la Generalitat de Catalunya condemna obertament i categòrica l'anomenada Junta de Defensa, junta de traïdors, que trencà la voluntat de resistència del poble espanyol i va lliurar-lo emmanillat als seus botxins.

    7. El Govern de la Generalitat de Catalunya afirma que per a portar a bon terme la lluita per la reconquesta de la República i de Catalunya, cal no tenir tracte ni pacte amb tots aquells que individualment o col?lectiva han estat aliats, suport o adherits a la Junta de traïció dels Miaja, Casado, Besteiro, Carrillo, Mera, etc.

    8. El Govern de la Generalitat de Catalunya declara que ajudarà els partits i organitzacions que, prèviament, hagin condemnat la Junta de traïció, en la tasca de reorganització del Front Popular català, la confiança en el qual no ha perdut.

    9. El Govern de la Generalitat de Catalunya entén que ni ell, com a Govern, ni els partits i organitzacions catalanes, com a antifeixistes, poden iniciar relació o convivència amb els partits o els homes que varen aliar-se i han col?laborat amb el traïdor Franco, abans o després del 19 de juliol.

    10. El Govern de la Generalitat de Catalunya crearà l'aparell de lluita contra els invasors, en el territori català.

    11. El Govern de la Generalitat de Catalunya afirma la seva absoluta confiança en el pròxim resorgiment d'una Catalunya lliure i democràtica i que, per aconseguir-ho, no regatejarà esforç ni sacrifici.

    Els consellers del PSUC no ignorem, Honorable President, el vostre fervent amor a Catalunya, els vostre al sentit de la responsabilitat històrica, els vostres sofriments pel dolor de la pàtria i el vostre vehement desig de posar-hi ràpidament fi. Per això, els consellers del PSUC confien que, aquesta vegada, voldreu convocar-los a Consell, vençuts els homes que s'oposen a la vostra voluntat, que han esmerçat els pocs cabals de la Generalitat en afany de proselitisme personal, que abusen del nom de Catalunya per obtenir del Govern Francès tractes especials a favor de petits nuclis més o menys turiferaris ?, que menyspreen la vostra autoritat per massa digna i objectiva, que cerquen ja contacte amb els Cambó i companyia, traïdors a Catalunya i a la classe per ells representada, i que serà, Honorable President, sota el vostre guiatge que anirem endavant per la reconquesta de la nostra pàtria, per la reconstrucció d'una Catalunya lliure, rica i plena.

    Us saludem mot cordialment i restem a vostra disposició.

    París, 1r. de maig del 1939

    Pels Consellers del PSUC

    El Conseller d'Economia

    JOAN COMORERA

    El document es pot consultar a l'Arxiu Massip (Joan Comorera) de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

    Descarrega document en format PDF

  • Contra la guerra imperialista i per l'alliberació social i nacional de Catalunya

    Informe presentat per Joan Comorera el 8 de setembre de 1940 als militants del PSU de Catalunya a Mèxic DF, a on havia arribat feia pocs dies, provinent de Moscou. Partit Socialista Unificat de Catalunya (SC de la IC).

    ...

    Descarrega document en format PDF

  • La situació internacional i nacional

    Extracte de la conferència pronunciada pel company Joan Comorera el dia 26 de febrer del 1942, a l'Agrupació Amics de Catalunya de Mèxic, DF.

    ...

    Descarrega document en format PDF

  • El problema de les nacionalitats a Espanya

    "Estudi dels problemes nacionals d'Espanya fet per Joan Comorera, emprant un mètode clar i dialèctic: a la llum de la ciència del marxisme, la interpretació leninista i la realització stalinista."

    Conferència de Joan Comorera dirigida als militants del Partit Comunista d'Espanya, en l'estage de l'Agrupació Amics de Catalunya a Mèxic, en el mes de març de 1942. És editada per l'organització del PSUC de Santiago de Xile, 1942, i també per Edicions Catalunya, maig de 1942.

    ...

    Descarrega document en format PDF

  • Carta oberta a un separatista

    Carta adreçada per Joan Comorera a J. Carbonell Puig. Mèxic, DF, 3 de juliol de 1942.

    Sr. J. Carbonell Puig

    Santiago de Cuba

    Distingit compatrici:

    El 28 de juny vaig rebre la vostra carta datada el 8 del mateix mes. Potser la causa d'això ha estat un "censor espanyol" a sou del Govern cubà, que es va donar el gust d'emplenar la vostra carta de comentaris marginals baixos de sostre. Per les nicieses que diu aquest individu segurament va "fer" la nostra gloriosa guerra a milers de quilòmetres de distància. Ben servit està el Govern Cubà.

    (...) vull aprofitar l'avinentesa que m'heu ofert per aclarir algunes qüestions.

    Primera qüestió: No és veritablement obligat que "fill de Catalunya que domini l'idioma amb tanta facilitat" hagi de sentir-se "separatista". Encara que la premissa és falaguera per a mi, la conclusió no pot ésser més absurda. Hi ha un parentiu entre l'afirmació vostra i l'enrenou que certs pseudo-intel?lectuals fan quan llegeixen l'estrafet català d'un obrer que s'esforça per fer-ho bé. Val més que ho deixem córrer!

    Segona qüestió: El full que publica el vostre Grup, i en el qual vos hi col?laboreu, ens tracta bajanament, al PSU de C i a mi. Retorceu com us plau els nostres arguments. No sou pas lleials envers el partit de la classe obrera catalana. Suposo que vós i els vostres amics heu estat sorpresos per un senyor Miquel Ferrer, un "separatista" rescalfat i de darrera hora. ¿Ja sabeu qui és aquest subjecte, al qual heu ofert les columnes de la vostra publicació i per la paraula del qual ens tracteu sovint amb grolleria poca-solta? En poques paraules ho diré. Ferrer fou secretari general de la UGT catalana i membre dirigent del PSU de C. Avui és un traïdor, un troskista, un de tants agents nazi-feixistes, camuflat de separatista i ultra-revolucionari. L'enemic que teníem en els nostre rengles va ésser descobert en el moment suprem de la nostra lluita. La matinada del 26 de gener del 1939 ens vàrem reunir al Casal Carles Marx, de Barcelona, les direccions del PSU de C, UGT i JSU de C per tal d'analitzar la situació i prendre acords. La situació era, veritablement, paorosa. Els Governs de la República i de la Generalitat feia dies que havien sortit de Barcelona i les direccions dels partits i organitzacions d'Espanya i Catalunya, menys la direcció del Partit Comunista d'Espanya que va estar amb nosaltres fins el darrer moment, també; l'exèrcit teòric que havia de defensar Barcelona estava constituït per divisions esquelètiques, esgotades per 34 dies de combats incessants, sense repòs ni possibilitat de rellevament, contra un enemic immensament superior en nombre i en armament, era insuficient per cobrir el vast perímetre de la ciutat, els avions i els canons antiaeris foren retirats el 24 i els avions alemanys i italians volaven tocant gairebé els terrats de Barcelona, impunement; les forces d'assalt i carrabiners, que podien ésser un reforç per a un exèrcit impotent, se n'anaren la mateixa matinada del 26; els moros havien ocupat la muntanya de Sant Pere Màrtir el capvespre del 25 i altres cossos de l'exèrcit feixista avançaven sobre Mataró amenaçant de tallar l'única carretera de sortida. A la nostra disposició no teníem més que uns quadres sindicals, grups de militants vells, un nucli fort de dones i de joves socialistes unificats d'abnegació sublim i d'heroisme sense parió. Tota la resta, àdhuc la població obrera útil, era a l'exèrcit. Reunides les tres direccions varen discutir el que calia fer. Tothom va opinar el que va voler, i, per unanimitat, es va aprovar aquesta proposició: quedar-se a Barcelona mentre hi hagués un soldat per defensar-la. Ferrer assistí a la reunió i votà com els altres. Acabada la reunió cadascun se n'anà al lloc de combat que li corresponia. Ferrer, traint l'acord i els seus deures de secretari general de la UGT, fugí vergonyosament cap a Girona. Féu més encara. Va reunir uns quants secretaris de federacions que l'esperaven, els va dir que s'havia pres l'acord de marxar tots immediatament i se'ls endugué amb ell, privant així la direcció del PSUC dels homes que més havien de servir en el desenvolupament del pla de treball aprovat per tal d'ajudar l'exèrcit en la defensa de Barcelona. Malgrat tot, nosaltres, complírem amb el nostre deure. Vàrem sortir de Barcelona a les 4 de la tarda del dia 26 amb els darrers soldats de la República, quan els feixistes estaven ja a les Rambles. La bandera catalana, la de conseller de Catalunya que jo portava en el cotxe, va ésser la darrera a passar pels carrers de Barcelona envaïda. En l'angoixa immensa d'aquella hora tinguérem almenys, aquest conhort. Als 22 dies de passar la frontera, es va reunir prop de París el CC del PSU de C. El CC va jutjar la conducta de Ferrer i, unànimement, va acordar la seva expulsió per covard i desertor i per traïdor a la classe obrera i a Catalunya. Vet ací un avenç de la biografia del vostre indesitjable corresponsal.

    Tercera qüestió: Jo no sóc separatista. Sóc internacionalista. Per tant, no puc pas fer el que em demaneu. Si fos separatista, tampoc ho faria. Entenc que per a tots els catalans, separatistes o no, hi ha avui una qüestió prèvia a resoldre: l'anihilament de Franco i Serrano Suñer, dels pistolers falangistes i dels invasors alemanys. Si aquesta qüestió prèvia no és resolta, vós que sou separatista veieu la manera d'assolir la independència de Catalunya? Aquesta qüestió prèvia, específica nostra, ens en planteja una altra: l'anorreament de Hitler i Mussolini, del nazi-feixisme. Les qüestions prèvies ens assenyalen la nostra conducta, el camí a seguir, la màxima concentració del nostre esforç, mentre la nostra ideologia no sigui feixista, o empeltada de feixisme: fer-ho tot per contribuir a l'aixafament immisericorde del nazi-feixisme, val a dir, combatre sense treves ni reserves el franquisme, el règim titella, còmplice, que s'emparà d'un Estat del qual formem part, us agradi o no. Honradament no pot ésser altra la nostra aportació a la lluita universal contra el nazi-feixisme. Honradament vull creure que aquest ser à el vostre criteri, car no sou un de tants farlonians que ens parlen de les trinxeres universals i còsmiques per fugir de l'única trinxera nostra i ben nostra; la catalana, la trinxera de tots els pobles hispànics. Vós que sou separatista creieu que Catalunya sola, aïllada, esquerpa, s'abasta per anihilar el franquisme, per esdevenir, mitjançant el propi i únic esforç, un paradís rodejat de pobles junyits pel terrorisme franquista? No copseu que com és ens aïlléssim, com més ens baralléssim amb els altres pobles hispànics que pateixen la mateixa el mateix que nosaltres l règim criminal de Franco, més enfortiríem Franco i els seus còmplices, l'amo de tots ells: Hitler? Vós que sou separatista, heu d'acceptar la necessitat històrica d'avui: per trossejar, per alliberar-nos del règim franquista, hem d'unir-nos tots els catalans, hem d'unir Catalunya a tots els pobles hispànics, sumar TOTES LES VOLUNTATS ENEMIGUES DE FRANCO I SERRANO SUÑER, DEL NAZI-FEIXISME. (...)

    El document complert es pot consultar a l'Arxiu Massip (Joan Comorera) de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

    Descarrega document en format PDF

  • José Díaz i el problema nacional

    Article de Joan Comorera, publicat a Nuestra Bandera, Mèxic, any III, número extraordinari, juliol de 1942.

    El 6 d'octubre de 1934 el poble de Catalunya s'aixecà contra el Govern filofeixista de Lerroux i Gil Robles. En la nit d'aquest dia gairebé tots els pobles de Catalunya proclamaren l'Estat Català, part integrant de la República espanyola. La Generalitat fou la dirigent oficial del moviment. El major volum de força organitzada i popular estava a mans de la Generalitat. L'Aliança Obrera, minada des de dintre per les provocacions troskistes, estava mancada de la força necessària per a prendre la direcció del moviment en el curs mateix de la lluita i sobretot en produir-se la caiguda vertical i fulminant de la Generalitat.

    En poques hores la lluita, el moviment fou aixafat i milers i milers de revolucionaris foren empresonats. Amb ells el Govern de la Generalitat, amb l'excepció del traïdor Dencàs.

    Aquest fracàs rotund, sense paral?lel en la història Revolucionària de Catalunya, donà origen, en realitat al Partit Socialista Unificat de Catalunya, la realització més fecunda i gloriosa del proletariat català. Molts dels que intervingueren en el moviment d'octubre ens adonàrem que un dels factors fonamentals del fracàs era l'enorme dispersió ideològica i organitzativa de la classe obrera, més el grup troskista, dues centrals sindicals, més una gran quantitat de sindicats autònoms.

    Des del moment mateix de la derrota començàrem a treballar per la unificació dels partits obrers, per la formació del partit únic proletari de Catalunya, per l'expansió a fons de la UGT amb la perspectiva d'una fusió amb la CNT en el si d'una central sindical única. Empesos per la pròpia i amarga experiència i per la certesa de la pròpia responsabilitat en el fracàs del Moviment d'octubre, donàrem principi als primers treballs unificadors. La comprensió d'aquesta necessitat històrica fou ràpida en cada un dels quatre partits obrers. No passà el mateix fora de Catalunya. Molts bons camarades actuals del PSUC plantejaren aquesta qüestió a dirigents màxims del PSOE i de la UGT amb resultats negatius. Anaren a plantejar-los un problema viu i els contestaren amb la lletra morta d'Estatuts i Reglaments. Sols un partit espanyol comprengué tot seguit el valor històric d'aquest corrent unificador; perquè havia fomentat, desenrotllat i sobre seu havia treballat amb anterioritat; fou el Partit Comunista i al seu cap el secretari general, el nostre benvolgut i inoblidable camarada José Díaz.

    El document complert es pot consultar a l'Arxiu Massip (Joan Comorera) de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

    Descarrega document en format PDF

  • Franco i Falange són la guerra

    Conferència pronunciada per Joan Comorera el 3 de desembre de 1942 a Mèxic DF, davant d'un grup de militants del PSUC.

    (...)

    El destí dels espanyols, en aquesta hora i el destí dels pobles hispànics, és comú, com comú és l'enemic. Comú, doncs, ha d'ésser el programa de lluita. Apartem del nostre camí allò que ens pugui separar, que pugui esquifir l'àrea de la unitat combativa. Concentrem tots els nostres esforços i forces entorn de la qüestió capital que tenim plantejada: enderrocar Franco i Falange, impedir que Espanya, i amb ella Catalunya, sigui arrossegada a la guerra hitleriana.

    És tenint en compte aquesta realitat i les enormes possibilitats de lluita immediata i victoriosa contra Franco i Falange, contra la guerra hitleriana, que en la declaració del Comitè Central del PSU de C es proposa la següent base programàtica de l'Aliança Catalana:

    "1er. Trencament de tots els lligams actuals d'Espanya amb Hitler i els països de l'Eix.

    "2on. Foragitar de l'aparell de l'Estat, de l'Exèrcit en primer lloc, tots els falangistes.

    "3er. Alliberament dels presos i retorn dels espanyols sense cap exclusió ni perill dels exiliats forçosos.

    "4rt. Restabliment de la llibertat de premsa, de reunió i d'associació.

    "5è. Reconstruir el país, assegurant pa, treball i llibertat a tots els catalans.

    "6è. Preparar les condicions perquè els pobles hispànics elegeixin democràticament l'Assemblea Constituent que haurà d'elaborar una Constitució que garanteixi la llibertat, la independència i la prosperitat del país."

    Amb aquest programa, o un de semblant, forjat en la línia d'àmplia unitat, els espanyols, els pobles hispànics, dirigits per un Govern d'Unió Nacional espanyola en el qual Catalunya tingui la deguda representació, per un govern nascut en la lluita i per la lluita, foragitaran Franco i Falange, impediran que Espanya sigui carn de canó de la guerra hitleriana, contribuiran poderosament a la grandiosa victòria de les Nacions Unides.

    No abandonem res.

    El reconeixement, en aquesta situació de la comunitat de destí dels pobles hispànics i per tant de la necessitat d'un programa comú que en enfortir-nos ens alliberarà abans que els estralls de la guerra hitleriana ens arruïni a tots plegats, ¿vol dir que abandonem els drets i aspiracions nacionals de Catalunya?

    Absolutament, no!

    El Partit Socialista Unificat de Catalunya en proposar una línia d'àmplia unitat i un programa de lluita comú a tots els pobles hispànics no abandona cap dels seus principis, com no renuncia a realitzar-los.

    Catalunya és una nació oprimida. El dret de Catalunya a l'autodeterminació, és indiscutible, és inalienable. El dret d'autodeterminació ha d'exercir-lo Catalunya sense ingerències estranyes, sense coacció, en plena llibertat i sobirania. Catalunya té el dret inalienable a resoldre per ella mateixa el seu destí sense limitacions de cap mena: té àdhuc, el dret de constituir-se en Estat separat, independent. L'Espanya de demà ha d'ésser, afirmem nosaltres, una unió voluntària de pobles lliures, iguals en drets. Aquesta és, companys i amics, la línia nacional que el PSU de Catalunya té.

    (...)

    Hem de voler guanyar la guerra militarment.

    Franco i Falange no tenen més que dues sortides possibles.

    Una, totalment efectiva: la victòria militar de Hitler.

    Una altra, de perspectiva favorable: la pau pactada, pau blanca o muniquesa.

    En el moment en què l'Eix vegi perduda militarment la guerra, i aquest moment si no ha arribat és imminent, s'esforçarà desesperadament per estabilitzar uns fronts, allargassar la guerra i, recolzant-se en el cansament dels pobles, maniobrar, en íntima col?laboració amb els muniquesos, per veure d'aconseguir una pau pactada.

    No seríem justos si menystinguéssim aquest perill, les permanents maniobres muniqueses. En la conferència de febrer d'enguany vàrem definir així el muniquisme:

    "El muniquisme no és, únicament, un problema de persones... El muniquisme és una mentalitat, un mètode, un procediment, una manera de conduir la guerra, una concepció de la guerra i de la pau."

    És evident que el muniquisme ha rebut un cop seriós amb la invasió del Nord d'Àfrica. El muniquisme no rebrà, però, el cop mortal mentre el segon front en el continent europeu no sigui una realitat. En el curs de la guerra el muniquisme ha sofert derrotes, però sempre ha ressorgit emprant noves formes, noves expressions. Retardar o impedir el segon front ha estat la seva preocupació permanent. Harry Pollitt, secretari general del PC anglès, va escriure el juny passat:

    "Aquest gran i important procés ?es refereix a l'obertura del segon front? aviat fou objecte de l'hostilitat d'aquells que en el passat es varen distingir per l'ajut a Hitler i a la política de Munic. "

    I comentant el pacte d'aliança anglo-soviètica, gran derrota dels muniquesos, Harry Pollitt va afegir:

    "El pacte anglo-soviètic enforteix també molt considerablement la unitat nacional del poble entorn del govern de Churchill. Al mateix temps prendrem totes les mesures necessàries per a impedir que els homes de Munic tractin de retardar la completa realització del pacte."

    I, naturalment, els homes de Munic no s'estigueren quiets. Les declaracions d'Stalin el 4 d'octubre foren un poderós toc d'atenció:

    "L'ajut dels aliats a la URSS ha estat fins ara poc efectiu en comparació a l'ajut que la Unió Soviètica dóna als aliats atraient damunt d'ella les forces fonamentals de l'exèrcit germano-feixista. Perquè aquest ajut es reforci i es millori, només es necessita una cosa: Que els aliats compleixin els seus compromisos completament i al seu temps."

    (...)

    Unitat catalana, unitat dels pobles hispànics.

    Aquesta tasca gegantina no és ni pot ésser la tasca d'un partit ni d'un grup de partits o persones que tinguin, en un moment donat, certes coincidències polítiques de tipus esquerrà. No és la tasca d'un Front Popular, d'una aliança Nacional restringida. El Front Popular fou just i suficient el 1936 perquè havíem de resoldre un problema per camins democràtics, electorals. L'Aliança Nacional restringida podia ésser suficient en el període anterior de la guerra, perquè la unitat hauria dinamitzat la lluita del nostre poble i provocat un canvi a fons de la política d'ajut a Franco que encara segueixen Londres i Washington. En la nova situació només l'Aliança sense restriccions pot donar-nos la victòria, car ara hem de fer immediatament la guerra a Franco i Falange per salvar-nos de la guerra hitleriana, hem d'obligar a les nacions democràtiques que encara segueixen una política suïcida a que vegin en nosaltres, els pobles hispànics, els seus naturals i únics aliats. (...)

    Però, en la realització de l'aliança Catalana àmplia, nosaltres, comunistes, nosaltres, partit de la classe obrera catalana, hem de voler que la classe obrera unida i aliada amb la pagesia sigui l'eix i el motor de la unitat dels catalans i de Catalunya amb els pobles hispànics. Ha d'ésser-ho, no per finalitats conspiratives de classe, sinó perquè va ésser l'avantguarda en la nostra guerra, ha estat i és l'avantguarda en la lluita sota el terror contra Franco i Falange, ha d'ésser i serà l'avantguarda en la batalla decisiva per l'enderrocament de Franco i Falange, contra la guerra hitleriana. He d'ésser-ho no solament perquè és la classe més combativa, la de més acabada i homogènia personalitat política, la de major sensibilitat i perspectiva política en la lluita mateixa, sinó perquè és la suprema garantia per l'endemà de la victòria. La màxima garantia nacional de Catalunya és la classe obrera catalana, car és ella la columna vertebral de la nació. La màxima garantia de Catalunya, a l'endemà de la victòria i per a la realització de les aspiracions nacionals, és la classe obrera castellana, la classe obrera espanyola, car ella sap i comprèn que no pot ésser lliure en un poble que oprimeix a altres pobles.

    Per tant, companys, la responsabilitat del PSU de Catalunya, partit de la classe obrera catalana, és en aquesta situació, immensa. Perquè puguem respondre a aquesta responsabilitat és absolutament precís que treballem i aconseguim la definitiva i total unitat orgànica de la classe obrera. El proletariat català ha estat el primer en el món capitalista de realitzar la unitat política entorn del gloriós PSU de C. per això, el manteniment de la unitat del PSU de, l'enfortiment sistemàtic del PSU de C, és un deure sagrat. A Catalunya però, malgrat l'experiència fecunda del PSU de C, no vàrem poder realitzar la unitat orgànica sindical de la classe obrera. Hem de comprendre que no hi haurà a Catalunya veritable unitat obrera mentre no aconseguim la formació de la central sindical única. Hem de comprendre que sense central sindical única, en marxa paral?lela a la del partit únic, el PSU de C, la classe obrera catalana no podrà complir plenament la seva missió en el si de l'Aliança Nacional de Catalunya, ni ésser la garantia plena de Catalunya a l'endemà de la victòria.

    (...)

    El document complert es pot consultar a l'Arxiu Massip (Joan Comorera) de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

    Descarrega document en format PDF

  • Els separatistes d'un costat de l'Ebre i els de l'altre costat

    Text de la conferència de Joan Comorera, pronunciada a Mèxic, el 1943, reproduït per Edicions Lluita. Tolosa de Llenguadoc, 1945.

    (...)

    Els problemes nacionals d'Espanya no són una ficció, són una realitat viva. Les monarquies austríaques i borbòniques, totes dues d'origen estranger i antiespanyoles, volgueren crear a sang i foc una Espanya falsa "unificada". La República trobà el veritable camí històric, i amb la seva política d'autonomies político-administratives inicià l'etapa fecunda de reconstrucció d'una Espanya, una i diversa, realment unida per la lliure voluntat dels seus components. Franco i Falange han destruït l'obra de la República, han pretès, agreujant a l'infinit els mètodes terroristes de les monarquies austríaques i borbòniques, exterminar tot esperit, sentiment o manifestació de tipus nacional a Catalunya, Euzkadi i Galícia. ¿És que aquests republicans de la gresca, valent-se de pretextos fútils, es preparen ja per a una república bastarda que en comptes de recollir la seva pròpia herència per desenrotllar-la conseqüentment i valenta en renegui per seguir les petjades sagnants dels austríacs, dels borbons i dels franquistes?

    Cal parlar clar, perquè amb les paraules i els actes d'avui forgem el demà d'una Espanya retrobada.

    El terror franquista no ha liquidat els problemes nacionals d'Espanya. Els ha exacerbat. El fet que els pobles català, basc i gallec hagin relegat a un segon pla llurs reivindicacions nacionals, per presentar un sòlid front únic espanyol a Hitler i al seu Quisling Franco, no vol dir, ni molt menys, que les hagin abandonat. El fet que els partits i organitzacions fonamentals de Catalunya no presentem avui a les forces republicanes espanyoles cap qüestió de principi de tipus nacional, no vol dir ni molt menys, que hàgim abandonat els nostres programes. Els partits i organitzacions fonamentals de Catalunya no són separatistes, però tots tenen en llur programa el principi de l'autodeterminació. El moviment nacional a Catalunya ha arribat a la seva plena maduresa, perquè és la classe obrera la que s'hi ha incorporat de manera resoluda i definitiva, perquè és la classe obrera la que ha pres a les seves mans la bandera nacional, la que vol resoldre i resoldrà aquest problema, no amb el criteri anquilosat i reaccionari nacionalista, sinó refermant la seva adhesió als principis de l'internacionalisme proletari. Amb aquesta realitat cal comptar avui i demà. Si alguns republicans espanyols, alguns pseudo-socialistes espanyols pretenguessin, després de la inevitable victòria sobre el nazi-feixisme i el seu apèndix falangista, amb paraules noves i propòsits i mètodes vells, continuar una política d'assimilació violenta, que l'experiència de segles ha demostrat absurda i criminal, substantivament antiespanyola, es condemnaran ells mateixos a la destrucció més completa. Perquè els problemes que ens separen d'una Espanya recobrada no es resoldran amb acudits dolents, ni amb vociferacions de tertúlies subsidiades, ni prohoms incapaços de treure's les teranyines del cervell. Perquè els obrers espanyols, en la pràctica conseqüent de l'internacionalisme proletari, han trobat ja el camí de la "convivència", deixant el de conllevancia a pedants, paràsits i reaccionaris.

    Ortega i Gasset féu un mal atroç a la República, a Espanya, quan afirmà que els pobles hispànics estaven condemnats a conllevarse. Efectivament, els pobles hispànics s'han conllevado sota les corrompudes monarquies austríaca i borbònica. Tornarien a conllevarse, potser, si certs polítics que no han après res abans ni en el curs de la guerra, que no s'han corregit en l'excessiva comoditat de llur emigració, si aquests deixebles d'Ortega i Gasset, filòsof traductor al servei de Franco i de Falange, tinguessin camp lliure per repetir errors coneguts i agreujar-los amb nous rabejaments. A la conllevancia de paràsits i aventurers, de demòcrates aparents i de reaccionaris veritables els nostres pobles oposen llur vehement voluntat de "convivència". Els pobles d'Espanya han "conviscut" quan la República promulgà la Constitució quan els admirables obrers madrilenys donaren la gran pallissa als "isidristes" catalans que anaren a Madrid a demanar el guillotinament de la Generalitat de Catalunya, quan el 6 d'octubre s'aixecaren contra els filofeixistes, quan les joventuts catalanes corregueren a defensar Madrid en les jornades de glòria imperible de novembre de 1936, quan les joventuts castellanes vingueren a l'Ebre a defensar Catalunya i amb ella la República i la independència d'Espanya. Els pobles d'Espanya "conviuen" avui en la lluita sense quarter contra Franco i els seus pistolers falangistes, contra Hitler i les seves bandes d'assassins mesclant llur dolor i llur sang generosa per a mor a un mateix ideal d'una Espanya lliure, independent, democràtica, de pobles fraternalment units. Aquesta és i serà llur voluntat infrangible, malgrat els separatistes de l'altre costat de l'Ebre més poderosos que els nostres, perquè es recolzen en els interessos seculars de les castes parasitàries nodrides pels austríacs i els borbons, pel règim terrorista franquista.

    No són millors uns que altres.

    Els nostres separatistes ?ens referim als autèntics, no als provocadors? són també el pendent reaccionari.

    No plantegem en relació amb ells cap qüestió de principi. La idea separatista és tan legítima com qualsevol altra, en un règim democràtic i per als demòcrates veritables. Els republicans espanyols estan en llur dret en combatre la idea separatista com ho estem nosaltres en proclamar-nos no separatistes. Però la idea separatista no es combat amb sistemes ni excomunions amb reaccions a la Royo Villanova o amb la pistola del falangista. No es combat oposant la voluntat del més fort a la voluntat del més dèbil. Es combat amb l'exercici ple i sense reserves de la democràcia. Catalunya, Euzkadi i Galícia tenen dret indiscutible d'exercir llur dret a l'autodeterminació. Els demòcrates espanyols han d'admetre aquest exercici lliure del dret d'autodeterminació no desconeixent que això implica el dret a separar-se, a constituir-se en Estats independents. És així com rompent amb un passat d'oprobi, essent demòcrates conseqüents, forjarem una Espanya unida, liquidarem el separatisme dels dos costats de l'Ebre.

    El document complert es pot consultar a l'Arxiu Massip (Joan Comorera) de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

    Descarrega document en format PDF

  • Una nova etapa històrica

    Conferència de Joan Comorera, pronunciada el 12 de juny de 1943, en una assemblea de militants del PSUC residents a Mèxic DF, amb motiu de la dissolució de la Internacional Comunista.

    ...

    Descarrega document en format PDF

  • La nació en la nova etapa històrica

    Joan Comorera, Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Mèxic, 15 de juny de 1944.

    ...

    Descarrega document en format PDF

  • Carta de Joan Comorera a Carles Pi i Sunyer

    L'Havana, 21 d'agost de 1945.

    ...

    Descarrega document en format PDF

  • Carta oberta de Joan Comorera dirigida a Reis Bertral, dirigent d'Estat Català ?

    Carta probablement escrita a la segona meitat de 1948.

    ...

    Descarrega document en format PDF

  • La revolució planteja a la classe obrera el problema del poder polític

    Carta oberta de Joan Comorera a un grup d'obrers cenetistes de Barcelona. Gener de 1949.

    ...

    Descarrega document en format PDF




Fundació Nous Horitzons amb la col·laboració de Memorial democràtic
www.joancomorera.com | Tots els drets reservats | Copyright 2009 | webSITE creat i dissenyat per: dos punts documentació i cultura, s.l.